El Maresme lliure i tropical és República. La punta de llança sonora són els combatius Ebri Knight. Després de culminar una esplèndida gira de presentació de Foc! (Maldito Records, 2015) presenten un quart disc, Guerrilla (Maldito Records, 2018). Més contundents, i set voltes rebels. 

Aquesta entrevista és un fragment de la conversa que Elisenda Soriguera va mantenir amb el grup i que queda plasmada a la revista 'Enderrock' de març. 

Quina d’aquestes tres paraules us definiria més: rojos, feministes o separatistes?
Arnau Aymerich (veu): Rojos, perquè d’alguna manera aquest concepte ho engloba tot.

Les altres també us identifiquen?
Arnau: Sí, totes tres. Amb rojos ens hi sentim identificats perquè no només reivindiquem el roig com a color i pel simbolisme que té, sinó perquè sempre hem escrit la nostra música amb un missatge polític d’esquerres. Separatistes inevitablement, perquè hem defensat sempre l’arrel com a motor de canvi, i evidentment defensem la lluita del poble català. I feministes perquè volem ser un grup d’homes que acompanya la lluita de les dones, pel seu alliberament, i sobretot intentem que el nostre rol masculí dins el món de la música permeti l’empoderament progressiu que estan assolint les dones.

Soneu contundents, però manteniu encesa la flama del folk. Feu folk de guerrilla?
Albert Avilés (baix): Ebri Knight és una guerrilla cultural en aspectes que van més enllà de la música. Però parlant del so específicament, ara ens hem apropat més al punk que al rock, que és el que buscàvem, endurir el missatge i també la sonoritat.

Què més buscàveu al nou disc?
Arnau: Crec que teníem tres reptes: augmentar la contundència del so, incorporar més veus i proposar estructures i formes diferents. Al llarg dels tres discos anteriors hi havia patrons que es repetien, i en aquest quart hem pensat que era important innovar en la forma de les cançons. Evidentment, tenim un estil molt identificable, però també hem facturat unes cançons diferents.

Heu assolit els reptes?
Albert: Sí, els hem assolit tots i, a més, amb solvència (Somriu).



El vostre públic entendrà que ara canteu alguna cançó en castellà?
Albert: M’agradaria pensar que sí, tot i que estic segur que encara hi ha tics que ens identifiquen amb els moviments xenòfobs. Segur que hi haurà gent que es preguntarà perquè cantem en castellà o pensarà que ho fem per obrir-nos a Espanya. L’esperança és que la gent entengui el missatge que volem transmetre, i això és el que ens dona la força per continuar endavant.

“Cridarem” està escrita amb el permís d’Esquirols. Quina influència teniu del folk cumbaià del grup osonenc? 
Arnau: D’Esquirols cal destacar, en primer lloc, que feien cançó protesta però d’una manera molt simpàtica. I això és clau. Poder cantar a la revolta d’una manera amable fa que ho poguem fer sense enfadar-nos... Tot i que, de tant en tant, també calgui emprenyar-se. I, d’altra banda, han aconseguit ser un grup tan popular que malgrat no sonar a la ràdio ni a la tele, tothom els ha cantat alguna vegada a la vida. I això és bestial. Hi ha qui els titlla de ser un ‘grup de cau’, i penso que és fantàstic! Que la gent amb una guitarra a les espatlles no pari a tocar cançons seves! Quan parlem amb Joan Vilamala, amb qui tenim més relació, ens explica que encara es canten cançons seves. És un grup molt viu, tot i que sembli que pugui estar mort.

Ebri Knight es va crear el 2003, va fer el primer concert el 2005, i ara esteu en un moment clau en què podeu viure del grup.
Albert: En malvivim quatre dels sis!
El 2019 tots a viure d’Ebri Knight?
Albert: Aquesta és la idea.
Arnau: És fort, perquè si comptem quants mànagers o representants viuen de la música... segur que són molts més que no grups. Amb tota l’estima per ells, però tenim un problema, perquè qui ha de viure de la música som els músics!

La gestió del mateix sector tampoc hi ha ajudat gaire fins ara.
Toti Julià (guitarra elèctrica): És un tema que ens preocupa a tots com a col·lectiu, per això volem treballar, fer-ho bé i ser cada cop més professionals.
Albert: No s’entén la feina professional dels músics, igual com passa amb la majoria de carreres artístiques. Tenim molts exemples on es perpetua la imatge d’artistes vividors i ionquis... tot i que per sort cada vegada n’hi ha menys.
Arnau: És un tema generacional. Crec que la nostra generació es droga molt menys, actua amb més responsabilitat i professionalitat. Tot i això, encara cal actuar per combatre-ho. El tema de les drogues és un estigma que ens hem guanyat a pols com a col·lectiu. Hauria de ser normal dir a algú que marxi del teu camerino perquè es droga. I molts cops això provoca episodis de violència. La meva mare no s’ha preocupat perquè dormís poc o anés amb cotxe moltes hores... més aviat li amoïnava que els músics es drogaven, i pensava que jo m’hi acabaria enganxant. Al llarg dels anys i d’explicar-li com som els Ebris, ha quedat més tranquil·la.