El Curtcircuit oferia la nit d'ahir dijous 22 de març un fantàstic sold out per a la música catalana a la sala Apolo, el primer que celebraven els seus exultants protagonistes Ferran Palau i El Petit de Cal Eril. Qui va obrir la nit, Palau, presentava Blanc (Halley Records, 2018), i el cantautor de Guissona feia el mateix amb les noves cançons editades a Triangle (Bankrobber, 2018).

Ferran Palau sens dubte va ampliar el seu públic natural de petit format al miler de persones que es va reunir a la sala, i els va acostumar a fer silenci davant una proposta que el demana prou explícitament, tant entre cançó i cançó –dirigint-se un sol únic cop al 'sector parlanchín'– com de manera poètica abassegadora amb les seves cançons –i una veu xiuxiuejant '...callaven els grills' ("Res")–.

Palau també va recuperar cançons del seu anterior àlbum, Santa ferida (Halley Records, 2015), aclamat per públic i crítica, com eren "El meu lament" i aquell incisiu 'Tu clava'm la daga que jo abandonaré el cos' ("La daga"). Unes cançons que combinen perfectament amb altres de noves com "Blanc" i "Granit", que el quartet (els batejats 'metafísics: Dr Comas, Dr Pons, Dr Matas i ell mateix Dr Palau') a l'escenari va interpretar de manera excelsa.

I és que tant Palau com El Petit defensen el que anomenen 'pop metafísic', i sens dubte l'Apolo semblava que per moments perdia la condició física i les ànimes presents s'enlairaven primer al so serè de Palau, per continuar in crescendo amb la proposta més guitarrera i rítmica del quintet d'El Petit de Cal Eril.

En la dotzena llarga de cançons, El Petit de Cal Eril va compartir amb Palau mons interiors i miratges (com l'acostament a veritat i incògnita de "Tot el que has estat"). Entrades a uns temples sonors que si bé un dibuixava més en els silencis i les paraules expremudes fins a l'essència, El Petit de Cal Eril s'expandia molt més i conconcloïa: "Les lletres no fan paraules", és en la música on acaba de trobar la quadratura del cercle... o en aquest cas, del triangle. En tot cas, com va cantar ja als bisos, 'som de totes formes com hi ha estels', recuperant "Partícules de Déu" del disc Vol i dol (Bankrobber, 2010).

El públic de l'Apolo va connectar molt, sobretot amb les cançons que tenien un recorregut o amb "Amb tot", de La figura del buit (Bankrobber, 2013) –amb aquell clam vitalista i moment èpic del concert 'ningú ens traurà les ganes de viure'– o el nou senzill amb un audiovisual acurat –amb guió de Martí Sales (Els Surfing Sirles)– i ovacionat en directe, "Som transparents" ('oh tot el que em fa patir desapareix aquí, amb tot el que em fas sentir sols un instant i som al cel'). Del tot ja evanescents i memorables.