Bob Dylan i Raimon són dues celebritats discretes que tenen trajectòries simultànies i, en alguns punts, paral·leles. Amb prou feines els separen cinc mesos de vida, són bons lectors i tots dos han sabut recollir, per dir-ho d’alguna manera, el cant aspre i indòmit de la terra. Un va fer dit per deixar la vida congelada del poble i arribar a Nova York, i l’altre anava de paquet en una moto de Xàtiva a València cantant al vent. Hi ha qui va escriure que Raimon era “el Bob Dylan español” i hi ha qui fins i tot ha comparat i estudiat la metàfora del vent en les dues obres. 

També hi ha un episodi molt interessant que Josep Vicent Frechina recull al llibre La cançó en valencià (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011): Francisco Umbral va publicar el 1984 a El País l’article “¿De dónde son los cantantes?”, on ell mateix es contestava: “Hoy, de ninguna parte. A Bob Dylan lo hizo la guerra de Vietnam como a Raimon lo hizo Franco”. En realitat, "los cantantes son de la loma y cantan en llano", però Raimon es va prendre la molèstia de contestar Umbral enumerant uns quants homes i llocs que l’havien marcat (els pares, Xàtiva, Espriu, Gramsci, Pedro Salinas…).

Dylan no va contestar, en cas d’haver-ho fet suposem que hauria invocat Hank Williams, Woody Guthrie, Harry Belafonte, els matolls que travessen les àmplies autopistes dels profunds Estats Units, les guitarres elèctriques i els banjos, els fornits sindicalistes, els bandolers, els beatniks, el lent tram-tram dels trens de mercaderies, l'Apocalipsi i els nans i les dones barbudes que arribaven cada any amb el circ a Hibbing-Minnesota. Com Xàtiva i el silenci, tot això ja existia abans de la guerra del Vietnam.