01. The Freewheelin' Bob Dylan (Columbia, 1962)
Imprescindible per:
- Clàssics com "Blowin' in the Wind", "Girl from the North Country", "A Hard Rain's A-Gonna Fall" o "Don't Think Twice, It's All Right".
- Ser la pedra de toc que situa Dylan en el mapa de la cançó d'autor nord-americana.
- Retrata una època a través d'una dotzena de cançons.
No recomanable per a:
- Qui cregui que amb una veu mig rovellada i una guitarra no es poden construir obres d'art.
- Amants de la música sobreproduïda.
02. Bringing It All Back Home (Columbia, 1965)
Imprescindible per:
- Clàssics com "Subterranean Homesick Blues", "Maggie's Farm" o "It's All Over Now, Baby Blue".
- Haver 'inventat' el videoclip amb l'imitat i alhora inimitable vídeo per a "Subterranean Homesick Blues".
- Electrificar el seu so sense perdre ni un bri d'autenticitat i marcar l'inici d'una nova era.
- Ser, en definitiva, un dels millors àlbums en la història del rock.
No recomanable per a:
- Qui vulgui treballar a la granja de la Paula.
03. Highway 61 Revisited (Columbia, 1965)
Imprescindible per:
- "Like a Rolling Stone", "Tombstone Blues", "Ballad of a Thin Man", "Queen Jane Approximately", "Desolation Row"…
- La guitarra de Mike Bloomfield i l'èpica poques vegades igualada de "Like a Rolling Stone".
- Elevar el rock'n'roll a categoria poètica.
No recomanable per a:
- Qui no perdoni encara a Dylan el trànsit de trobador a etern cínic.
04. Blonde on Blonde (Columbia, 1966)
Imprescindible per:
- Cançons com "Rainy Day Women #12 & 35", "Visions of Johanna", "I Want You", "Just Like a Woman", "Absolutely Sweet Marie"...
- Haver creat un dels discos més rodons de la història de la música popular moderna, un moment clau de fusió entre el rock i la cançó d'autor.
No recomanable per a:
- Els que encara creuen que "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" és una cançó de Kiko Veneno.
05. Blood on the Tracks (Columbia, 1975)
Imprescindible per:
- L'hipnotisme de "Tangled Up in Blue", la tristor de "Simple Twist of Fate" o la força d'"Idiot Wind".
- Ser la gran referència de Dylan a la dècada dels 70 i un dels millors discos de la seva carrera.
- Constituir la seva gran obra de maduresa.
No recomanable per a:
- Qui no suporti cançons de més de 3 minuts.
06. Slow Train Coming (Columbia, 1979)
Imprescindible per:
- Cançons com "When He Returns" o "I Believe in You", on es deixa l'ànima cantant.
- Escoltar la guitarra de Mark Knopfler, requerit per Dylan després d'escoltar el "Sultans of Swing" de Dire Straits.
- La netíssima producció de Barry Beckett i Jerry Wexler.
No recomanable per a:
- Tots els que no suporten l'etapa d'efervescència religiosa del de Minnesota.
- Inclou una de les seves pitjors cançons: "Man Gave Names to All the Animals".
07. Infidels (Columbia, 1983)
Imprescindible per:
- "Jokerman", "License to Kill" o "Don't Fall Apart on Me Tonight".
- Comptar de nou amb Mark Knopfler, aquesta vegada com a productor.
- Aparcar una vegada per totes la mística i centrar-se a fer cançons.
No recomanable per a:
- Enyoradissos del so folk.
- Qui no li perdoni haver deixat fora del disc una cançó tan enorme com "Blind Willie McTell".
08. Time Out of Mind (Columbia, 1997)
Imprescindible per:
- "Not Dark Yet". Possiblement la millor cançó de Dylan dels darrers 25 anys.
- La impecable i atmosfèrica producció de Daniel Lanois.
- Significar el retorn a una plena forma que ja no abandonarà, després d'uns 80 i 90 irregulars.
No recomanable per a:
- Qui va córrer a enterrar-lo abans d'hora a meitat de la dècada dels 80.
09. Modern Times (Columbia, 2006)
Imprescindible per:
- L'obertura de "Thunder on the Water" i cançons com "When the Deal Goes Down" o "Beyond the Horizon".
- Tornar a ser número 1 en vendes als Estats Units després de Desire (Columbia, 1976).
- Constituir un disc d'alta maduresa digníssim, juntament amb els gens menors Love and Theft (Columbia, 2001), Together Through Life (Columbia, 2009) o Tempest (Columbia, 2012).
No recomanable per a:
- Qui pensi que, des de la meitat els 70, els discos de Dylan viuen instal·lats en el hype constant.
10. Triplicate (Columbia, 2017)
Imprescindible per:
- Recuperar, juntament amb Shadows in the Night (Columbia, 2015) i Fallen Angels (Columbia, 2016), el gran cançoner americà de la primera meitat del segle XX.
- La dignificació de la figura del crooner que fa un artista del seu estatus.
- Sorprendre una i altra vegada amb la seva darrera reinvenció.
- Una producció i arranjaments adequadíssims.
No recomanable per a:
- Qui pensi que de Sinatra només n'hi ha un. De raó no els en falta.
- Els que no suportin més d'una tassa de caldo; aquí n'hi ha tres.
.gif)
.gif)
