Durant el concert la pianista i compositora va qualificar Oceanes (Temps Record, 2017) de "suite dedicada a les dones de la meva vida, des de la meva mare i la meva estimadíssima germana fins a amigues i amants, i per extensió a totes les dones", fet que va fer arrencar una ovació al públic. I és que entre els assistents, a més d'amistats i familiars, també hi havia incondicionals de la seva generació de l'ESMUC i del món del teatre, ja que enguany també ha trepitjat i pujat a més d'un escenari teatral, fins al punt que va ser finalista a un premi Max en la categoria de 'Millor composició musical' per l'espectacle Pluja l'abril del 2017.

Clara Peya es va atrevir poc a cantar perquè sabia que la seva veu no arribava a la claredat d'una Anna Ferrer. Però la música, a banda de demostrar la seva seguretat al piano i la composició –amb un equilibri de moments tan fins i preciosos com contundents–, en aquest darrer disc també rapeja impecable i implacable a la cançó que dona nom a l'àlbum. Un cop va haver cantat els versos que identifiquen les 'princeses indomables' i a ella com a una 'feminista radical', la va seguir una entusiasta aparició de Paula Grande, acompanyada de la delicadesa de les veus de Clara Fiol i Selma Bruna, dues de les tres integrants de Marala (faltava Paula Giberga de La Folie).

Si Oceanes ha estat un recull de composicions amb molts detalls melòdics i poètics, el que s'anuncia per al nou treball que arribarà a la tardor sembla que són cançons nascudes de les entranyes per cantar i bategar sobre "la deconstrucció de l'amor". Ara bé, quan a la sala Luz de Gas Clara Peya va haver dit això, seguidament es va posar a cantar ben amorosa i harmònica, assumint i projectant en tot moment tant les debilitats com els punts forts que la destaquen com una gran artista.

Un cop sap navegar per les aigües femenines i en aquesta societat líquida que invisibilitza massa les dones (recorda Peya: "En les mitologies grega i romana les Oceànides eren unes nimfes filles d'Oceans i Tetis. Cadascuna d'elles estava associada a una font, mar, riu o llac. Jo he decidit convertir algunes dones que han passat per la meva vida en les Oceanes, en dones d'aigua"), sembla que ara li tocarà redoblar les forces per continuar. Però viu tranquil·la la sortida a terra ferma, ja que diu que la meitat de la seva música és a les mans de Vic Moliner. Sort i encerts, doncs, per a totes i tots els que beuen de les profunditats.