Diu Aleix Tobias que si en els anteriors treballs de Coetus hi havia una mica més de llenties i xoriço, en aquest De banda a banda (Satélite K, 2018) hi ha una mica més de sal i pebre. El percussionista i la seva orquestra de percussions ibèriques el presentaran el 16 de juliol a l'Apolo de Barcelona, dins el festival Grec.

No només és que hagin sabut fer palpitar tota una orquestra de percussions ibèriques durant una dècada de manera independent i autogestionada. És que a més han fet escola i han contribuït a una certa 'revolució del pandero quadrat'. Això van explicar els integrants de Coetus al CAT de Gràcia, en una trobada per presentar el seu tercer disc, De banda a banda, que estrenaran en concert el proper 16 de juliol a la sala Apolo, en el marc del festival Grec de Barcelona.

Avui ja no és gens estrany que un grup de folk expremi a fons les percussions tradicionals en tota la seva diversitat més enllà dels pràctics caixons o darbuques, o que el bateria d'un grup qualsevol agafi gust al cuir i els sets orgànics... En això hi té molt a veure Aleix Tobias i els seus companys, a qui els agrada destacar aquest corrent de fons que, per sota de modes o vendes discogràfiques, ha fet possible que els arribin testimonis de joves que toquen el pandero quadrat a l'Índia, a Israel o al Canadà. Panderetes, tabalets, ampolles d'anís, petxines, palmes, paelles, cassoletes... Tobias s'entusiasma quan explica com qualsevol instrument, per senzill que sigui, multiplica les seves possibilitats i el seu vocabulari quan se'l treu de la marginalitat i se li aplica imaginació.

Pel que fa al tercer disc que presentaran al Grec, s'assembla als dos anteriors en una cosa: és una festa, una exuberant trobada de batecs, repics i cants corals recollits d'humils racons. Però a més dels detalls de percussions menors i subtils (això que Tobias anomena 'sal i pebre'), hi ha novetats com la introducció d'arranjaments un punt més experimentals que en els anteriors discos, la veu de Carles Dénia (que s'afegeix a les cantants Ana Rossi i Rusó Sala, prenent el relleu d'un dels patriarques del folk ibèric, Eliseo Parra); la guitarra de Mario Mas i el saxo de Martí Serra, que eixamplen l'espectre tímbric i harmònic del grup, i convidats com el mateix Eliseo Parra, el tres flamenc de l'andalús Raúl Rodríguez, la guitarra i la veu dels argentins Juan Quintero i Luna Monti, etc.

El repertori el continuen formant perles tradicionals de la península Ibèrica: corridos i sorteaos de Peñaparda, aquest poble de Salamanca convertit en emblema i font d'inspiració contínua per al grup; guajiras andaluses, jotes càntabres; cants de sega galaicolleonesos; melodies sefardites; uns descomunals verdiales de Màlaga amb introducció sardanística; nadales valencianes... i dues peces de Carles Dénia: una de la seves adaptacions dels poetes andalusins, amb la col·laboració de Pau Riba, i un fragment de la seva recent adaptació del Cant espiritual d'Ausiàs March.