El Liverpool de postguerra no devia ser el millor dels mons per a un nen malaltís com Richard 'Ritchie' Starkey. Malalt d'apendicitis i peritonitis, i fins i tot en coma durant dies, als tretze anys Starkey emmalaltia de tuberculosi. Ingressat durant prop d'un any en un hospital, per esperonar la seva capacitat motriu els metges li van improvisar un mall fet amb una bobina de cotó per colpejar els armaris del costat del seu llit. I d'aquí, a la banda de l'hospital…
 
Amb una mica d'ajuda dels amics
Possiblement una de les grans habilitats de Richard Starkey és ser al lloc adequat en el moment precís. Només així es pot entendre com una banda de skiffle de Liverpool que malviu a Hamburg tocant rock acceleradíssim en tuguris de mala mort amb un èxit notable decideix substituir el seu bateria titular. John Lennon, Paul McCartney i George Harrison prescideixen del monolític estil de Pete Best –un del centenar de persones denominades 'el cinquè beatle'– per sondejar el bateria de Rory Storm and the Hurricanes. Richard Starkey ja era conegut com Ringo Starr –pels enormes anells que lluïa als dits–, i havia de sentir els crits de "Pete forever! Ringo never!" i algun cop de puny que va forçar que Brian Epstein –denominat el cinqu… au va!– hagués de llogar un guardaespatlles.
 
Del seu pas per The Beatles se n'ha escrit centenars de milers de pàgines i hores i hores de filmacions. El seu estil gens virtuós, però, ha servit d'inspiració per a tota una generació de bateries. Un particular ús dels timbals ha quedat immortalitzat en el ritme de "Ticket to Ride" o "Rain", la introducció de "Come Together" o les progressions d'"A Day in the Life", per citar alguns exemples. Com a compositor, la seva aportació va ser més aviat discreta;  entre tota la seva obra sobresurt la vitalista i infantil "Octopus's Garden" –amb la inestimable col·laboració de George Harrison–. Les seves limitades capacitats vocals van fer que el sentíssim cantar poc als discos de The Beatles, però se'l recorda com a tripulant del "Yellow Submarine", apel·lant a l'amistat a "With a Little Help from my Friends" o enviant-nos a dormir amb el seu "Good Night" que acompanyava les paraules de Carles Cuní a La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio.




El seu primer disc en solitari –quan encara era membre dels Beatles– va ser Sentimental Journey (Apple, 1970), un homenatge a les cançons preferides de la seva mare, que va ser arranjat, entre altres, per George Martin, Paul McCartney, Quincy Jones o Maurice Gibb. Poc –o gens– habilidós com a crooner, Starr va virar completament i es va emmirallar en el country de Nashville, on es va desplaçar per enregistrar el notable Beacoups of Blues (Appe, 1970). La música country no li era estranya; ja amb The Beatles havia cantat cançons com "Act Naturally" i escrit "What Goes On" o "Don't Pass Me By". El disc es va enregistrar a la manera de Nashville; en directe i en tres dies. És un dels millors discos d'un beatle en solitari.



La fórmula
Ringo –en companyia del productor Richard Perry– va trobar-la. I li va durar prou per enregistrar almenys un parell de discos memorables. El primer, Ringo (Apple, 1973), en companyia de Lennon, Harrison, McCartney, Marc Bolan, Robbie Robertson, Harry Nilson, Bobby Keys, Nicky Hopkins… El bo i millor de la música pop dels setanta. "I'm the Greatest", "You're Sixteen" i… sobretot… "Photograph", una grandiosa cançó coescrita amb George Harrison i publicada –casualment– al mateix moment que el "Kodachrome" de Paul Simon. La fórmula va tornar a funcionar amb Goodnight Vienna (Apple, 1974), amb la cançó que dona nom al disc –escrita per Lennon–, "No No Song", "Husband and Wives", "Goodnight Vienna" o "Snookeroo", composta expressament per a l'àlbum per Elton John i Bernie Taupin. Com a propina, un dels seus temes més populars: "Back off Boogaloo" com a senzill d'acompanyament. No hi trobem el talent de Ringo amb les baquetes, però Starkey és capaç d'enregistrar bones cançons acompanyat d'una colla d'amics i ocupar amb relativa facilitat les llistes d'èxits de pop-rock.





Però la fórmula s'exhaureix. L'aliança amb Perry caduca i els seus següents discos, Ringo's Rotogravure (Polydor, 1976), Ringo the 4th (Polydor, 1977) i Bad Boy (Polydor, 1978), són fracassos artístics i comercials. Les –insanes– amistats de Starr –especialment Keith Moon i Harry Nilsson– el fan caure en episodis addictius amb l'alcohol i les drogues, i són responsables en bona mesura de la seva pèrdua d'interès en la música.
 
La vida comença als 40
El 8 de desembre de 1980 marca un punt d'inflexió al món sencer. Particularment en Ringo. El seu amic John Lennon era assassinat al portal de casa seva. Stop and Smell the Roses (RCA, 1981) és el seu tribut apressat, on dues de les cançons compostes per Lennon, "Nobody Told Me" i Life Begins at 40", no hi van poder entrar per la mort del músic. Un disc prou correcte amb una producció irregular de McCartney, Harrison, Nilsson, Stephen Stills i Ron Wood.

I poca cosa més. Starr encara els 80 amb una decadència artística completa… fins que el 1989 s'inventa la Ringo Starr & His All-Starr Band, un supergrup encapçalat per en Ringo, amb una colla de talents entre els quals han desfilat Joe Walsh (Eagles), Dr. John, Billy Preston, Nils Lofgren, membres de The Band i la E-Street Band de Springsteen com Clarence Clemons, John Entwistle (The Who), Peter Frampton, Jack Bruce (Cream), Roger Hodgson (Supertramp) o Paul Carrack. La banda li proporciona estabilitat als directes i un nou projecte vital en paral·lel als seus irregulars discos en solitari.
Time Takes Time (Private Music, 1992) és un acceptabilíssim retorn a la seva carrera discogràfica, amb el suport dels productors Don Was, Jeff Lynne, Peter Asher i Phil Ramone.



El mantra 'Peace & Love'
Ringo troba un nou aliat musical a final dels 90… Mark Hudson, un productor i compositor nord-americà que havia treballat amb artistes com Aerosmith, Harry Nilsson, Scorpions o Ozzy Osbourne. Amb ell enregistra Vertical Man (Mercury, 1998), VH1 Storytellers (Mercury, 1998 –en directe–), l'esplèndid disc de nadales I Wanna Be Santa Claus (Mercury, 1999), el reivindicable Ringo Rama (Koch, 2003), Choose Love (Koch, 2005) i Liverpool 8 (Capitol, 2008 –amb Dave Stewart–).
Els seus darrers esforços en solitari, Y Not (Hip-O, 2010), Ringo 2012 (Hip-O, 2012), Postcards from Paradise (Universal, 2015) i Give More Love (Universal, 2017), enregistrat amb els membres de la seva All-Starr Band, han estat prou dignes, sincers i amables.





Give Ringo a Chance
La visita del 26 de juny al Sant Jordi Club en el marc del Guitar BCN 2018 és el debut en solitari de Ringo a casa nostra. I ho farà amb nova versió de l'All-Starr Band amb Colin Hay (Men at Work), Graham Gouldman (10cc), Steve Lukather (Toto), Gregg Rolie (Santana, Journey), Warren Ham i Gregg Bissonette (David Lee Roth). És una de les poques oportunitats per rememorar l'esperit beatle de la mà d'un dels seus dos únics supervivents. Sir Richard Starkey els espera.