"Están cayendo bombas en Madrid, sálvese quién pueda", cantava Albert Pla tot just començar el concert i abans que Quimi Portet, Pascal Comelade, Raül Refree, Diego Cortés, Tino di Geraldo i Judit Farrés pugessin a acompanyar les cançons de l'espectacle Somiatruites, en el qual Pla repassa els principals èxits dels prop de trenta anys de la seva trajectòria. I és que la d'ahir era una nit especial. Més enllà de la majestuosa banda, el concert clausurava a Calella de Palafrugell l'edició més multitudinària del Festival Ítaca en el mateix espai on el dia anterior s'havia celebrat la famosa cantada d'havaneres.

En aquest indret emblemàtic i amb alguns dels músics més carismàtics de la nostra història recent, Albert Pla va oferir un espectacle que convidava l'espectador a entendre la seva figura, la seva música i les seves històries d'aparent fantasia i molta realitat. Des de "La sequía" fins a "Joaquín el necio" passant per "El lado más bestia de la vida" o "Papa jo vull ser torero", Pla i els seus acompanyants van repartir dosis de genialitat en un concert en què amb "la Colilla", curiosament, va acabar igual que la nit anterior, donant la culpa als americans.
 
La fusió del concert d'ahir, representada per les diferents tradicions musicals de cadascun dels músics, oferia també una preciosa imatge d'una diversitat i una riquesa que simbolitzen una cultura catalana oberta, creativa i sense complexos molt més actual del que els seus referents representen. El flamenc de Cortés, l'indie de Refree, la fantasia de Comelade i l'eclecticisme de Portet que acompanyaven les històries de Pla creaven petites grans explosions d'una inquietud i una sensibilitat sorprenentment atemporals. I és que en el cap de setmana del Canet Rock, el concert d'ahir també era una reivindicació d'una manera de fer crítica, creativa, irreverent i a través de l'humor, que, com tot el que representa Albert Pla, sembla no tenir espai ni continuïtat en el nostre mercat actual.

Abans de l'inici del concert, la veu en off del festival ens anunciava un trajecte cap a una illa imaginària, un viatge a Ítaca a través de la cultura. Un viatge que va acabar tenint tendresa, xiuxiueig, crits i sarcasme, com la veu del mateix Pla, que pot ser gran o petita, dolça o fosca, fantasiosa o escatològica, sensible o desagradable, afinada o desafinada, enèrgica o somnolent, però que sempre remou i desprèn veritat.