acords i desacords

Kitsch o The Rat Pack

Martí Gironell, periodista i escriptor, compara la banda de Frank Sinatra amb els banyolins Kitsch

"Kitsch ratifica aquell tarannà de músics alternatius que els ha identificat durant trenta anys i encara continua vigent en la voluntat d’anar obrint camins sota terra"

La típica dona del Sónar de Dia

| 11/07/2018 a les 09:45h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, acords i desacords, Martí Gironell, opinió, desacords
Els banyolins Kitsch en directe l'any 1992
Els banyolins Kitsch en directe l'any 1992 | Xavier Mercadé
D'entrada reconec que aquest binomi crida l’atenció, i potser a algú li fa mal d’ulls i tot. Ja sé que The Rat Pack, que vol dir ‘colla de rates’, sembla que no lligui ni amb cordes amb el grup banyolí Kitsch, sinó que més aviat ens trasllada a un lloc i a una època que res fa preveure que els connecti. Rat Pack va ser la banda nord-americana liderada per Frank Sinatra des de mitjans anys cinquanta fins a mitjans dels seixanta, i que va triomfar durant una dècada protagonitzant xous, concerts, pel·lícules i tota mena d’esdeveniments, fins i tot polítics. No en va una de les ‘rates’ era l’actor Peter Lawford, casat amb Pam Kennedy i, per tant, cunyat del president John Fitzgerald Kennedy. Quan el partit demòcrata volia muntar algun espectacle l’encarregava a Lawford i ell posava en marxa tota la troupe. Això volia dir que mobilitzava Frank Sinatra, Sammy Davis Jr, Dean Martin i Joey Bishop.

Amb tot, si faig aquesta curiosa relació de conceptes entre Kitsch i The Rat Pack és pel que ara us explicaré. Fa vint-i-cinc anys em vaig estrenar com a articulista a les pàgines d’aquesta revista precisament amb un text sobre la banda que llavors formaven Lluís Costabella, Joan Pairó i Bep Grabuleda. Els anys de locutor de ràdio musical m’han ofert la possibilitat d’escoltar infinitat de propostes de diversos estils, i per estrany que pugui semblar, la música i les lletres dels temes de Kitsch sempre m’han acompanyat. I d’igual manera ho han fet les tonades de les cançons de Frank Sinatra i Rat Pack. Tot i ser a les antípodes, goso dir que Kitsch i Rat Pack comparteixen filosofia i que la seva actitud –o potser n’hauria de dir ractitud– de rosegadors de consciències, en essència, és la mateixa.

Els de Banyoles, al seu últim treball autoeditat l’any passat amb Món a la Cova reivindiquen un cop més aquesta manera de fer que representen les rates i que tan bé defineix Iolanda Batallé, editora i fundadora del segell :Rata, quan diu que hi ha una literatura secreta, subterrània, fugissera i desconfiada que sempre sobreviurà. Penso que el mateix ha passat i passa amb la música de Kitsch i The Rat Pack. Anar a contracorrent fa que amb els anys no t’hagi engolit un remolí sinó que et mantinguis ferm. Des d’“Art de trair” de l’any 1991 fins a la darrera versió que han gravat d’un tema de Ramones (“Pet Sematary”), Kitsch ratifica aquell tarannà de músics alternatius que els ha identificat durant trenta anys, i encara continua vigent en la voluntat d’anar obrint camins sota terra perquè a la superfície hi ha un món hostil del qual es mostren desconfiats. No és casual que a la coberta del seu primer àlbum hi aparegués un misteriós ratpenat o rata voladora, que ja venia a simbolitzar aquesta connexió amb els rosegadors i la seva eterna activitat reivindicativa, disposats si cal a arrossegar-se per terra.

Exactament el mateix però amb un estil diferent, amb elegància i en un entorn més glamurós però amb els mateixos objectius, és el que van fer els membres de la colla de rates més hollywoodiana que ha existit mai. Embolicant-ho de manera sofisticada, entre rialles, bromes i ritmes d’easy-listening, van imposar la seva voluntat de rosegadors de consciència, per exemple, en la qüestió de les polítiques no segregacionistes. Sí, ja sé que pot sonar estranya la comparació, però un cop fet l’exercici veig claríssima la connexió entre dues colles de rates que han fet servir la música per anar mossegant.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Narcís Perich
Narcís Perich | Juan Miquel Morales
L'àlbum és el setè de l'alellenc i sortirà al desembre amb la revista Enderrock
Sandra Bautista a la final del Sona9
Sandra Bautista a la final del Sona9 | Carles Rodíguez
La guanyadora de la 18a edició del Sona9 analitza el seu pas pel concurs de maquetes
Aitana interpreta la cançó
Aitana interpreta la cançó | Arxiu RTVE
El disc es vendrà amb la revista Enderrock i altres mitjans el 2 de desembre | La Marató de TV3 d'enguany serà el 16 de desembre i anirà dedicada al càncer
Sandra Bautista amb el Premi Sona9 2018 a les mans
Sandra Bautista amb el Premi Sona9 2018 a les mans | Carles Rodríguez
Menut s'emporten el Premi Joventut, L'Home Invent el Premi Èxit i Plou el Premi Cases de la Música | El Premi per Votació Popular també recau en L'Home Invent
Manel al Sona 9 de l'any 2007
Manel al Sona 9 de l'any 2007 | Carles Rodríguez
Recuperem un article publicat el novembre del 2009, a l'Enderrock 169, amb motiu del desè aniversari del primer disc del grup | El periodista Roger Palà analitzava la curta però profitosa trajectòria de la banda
Miguel Ríos al Gran Teatre del Liceu
Miguel Ríos al Gran Teatre del Liceu | Xavier Mercadé
Dilluns passat el cantant granadí va fer el seu primer concert al Liceu en el marc del Festival Mil·lenni de Barcelona, emocionat als seus 74 anys
Fotograma del nou videoclip d'Els Catarres
Fotograma del nou videoclip d'Els Catarres
El videoclip de "Una cançó que em parla de tu" es va estrenar ahir a la nit
Lady Witch
Lady Witch | Fotograma del videoclip 'Pólvora'
Estrenem el nou vídeo musical del primer LP de l'artista, 'Pólvora'