Carla Gimeno de The Crab Apples és unes de les protagonistes del reportatge Les dones del Sona9 al número d'agost de la revista Enderrock. Es tracta d'un article amb el testimoni de diferents dones que històricament han passat pel certamen i que opinen sobre com s'han enfrontat dins el món laboral al sector musical, encara no tan paritari encara com les bones dades d'educació musical. Segons el Departament d'Ensenyament, durant el curs 2016-17 es van comptabilitzar 2.104 alumnes dones d'ensenyaments musicals professionals, d'un total de 3.742 alumnes.

Què us agrada més del fet de dedicar-vos a la música?
Compondre junts cançons, compartir-les i gaudir-ne amb qui vulgui acostar-se i endinsar-se al nostre univers.

Amb què us quedeu del vostre pas pel Sona9?
Dels millors records que tenim del Sona9 són l’emoció i la gran experiència que va suposar per a nosaltres quatre, gent nova que ens coneixia i que des de llavors ens ha seguit, i poder tocar en festivals com el Mercat de Música Viva de Vic, són records inoblidables.

Què en penseu del fet que en la vostra formació ja hi hagi certa paritat, però que, en canvi, en el món laboral caigui el nombre de professionals dones que s'hi dediquen?
Fa un temps que ens preguntem com resoldre aquesta gran incògnita. Com bé revelen les dades, hi ha dones que es formen musicalment, però en el món laboral com a músiques, sobretot en l’escena musical del pop-rock, on són? No entenem gaire què passa. Pot ser perquè no es valoren els projectes musicals femenins de la mateixa manera que els masculins? A nosaltres ningú ens ha dit directament que pel fet de ser dones no podem fer la música que fem, o que pel fet de ser dones no som ni serem bones músiques. Potser aquesta desigualtat es veu en coses més amagades com catxets inferiors, actitud paternal dels companys del sector musical o del públic. Evidentment, hi ha una manca de referents femenins, en falten molts en el món del pop-rock.

Quina mena de visibilitat us arriba de talent femení als escenaris? 
Fins ara el que més es veia a l'escenari eren dones cantant. Ara veiem cada cop més formats diferents: grups totalment femenins, grups en què la baixista o la guitarrista o la bateria són dones.

Us sentiu arreu en igualtat de condicions o heu tingut alguna experiència complicada en algun entorn laboral?
Creiem que per sort (i fins ara) no ens hem topat amb cap discriminació en el nostre entorn laboral, però sí que hem notat certes actituds que demostren que les coses han de canviar i que encara hem de sacsejar algunes ments perquè aterrin. Però no volem imposar res a ningú, simplement hem de poder ser lliures per continuar creant i no tenir traves a l’hora de compartir la nostra música.

Què o qui us esperona més a tirar endavant amb la vostra carrera musical?
Tenim la sort d'estar envoltades de gent increïble que ens ha animat, estimat i donat suport des que The Crab Apples era un simple combo d’escola de música.
 
De quina cançó o disc de creació pròpia esteu més contentes? 
Totes quatre estem contentes de totes les cançons, les estimem i cadascuna va néixer en un moment i de manera diferent. Sí que és veritat també que amb l’EP de Hello Stranger vam viure un moment màgic de creació en tots els sentits.

Creieu que feu servir una altra mena de codi o discurs pel fet de ser dones?
No creiem que les nostres lletres, per exemple, s’hagin d’entendre o escoltar en codi femení simplement perquè les ha escrit una dona; els temes que toquem poden apel·lar a qualsevol ésser humà sense que hi interfereixi el gènere.

Quin és el concert que recordeu amb més emoció i per què?
Tenim molts concerts que recordem amb emoció, però ens va fer molta il·lusió poder formar part del cartell de l'última edició del Primavera Sound i del Vida Festival.

Com us relacioneu a les xarxes socials? 
Som a totes les xarxes socials, Facebook, Twitter, Youtube, Instagram, però la que més utilitzem és Instragam. Les portem nosaltres mateixes, ens agrada ser sinceres i directes, que la gent sàpiga per nosaltres mateixes tot el que fem i com som.