"Saps que això havia estat un magatzem de plàtans?", etziba Hilario María, l’actual propietari del Magic, la sala de concerts més antiga de Barcelona. És possible que algun rastre del potassi que conté aquesta fruita energètica hagi quedat enganxat en algun dels racons del local, penso. Potser així podria explicar-se que les seves nits, tan interminables com la cua que s’hi fa a l’entrada, sempre acabin semblant curtes.

El Magic va començar a rodar als anys setanta, sota la porxada del Passeig de Picasso, amb una vocació “menys burgesa” que Zeleste, explica el tècnic de la sala, programador i DJ Sito Lapuente. Diu que era com una mena de taller underground que, als noranta, va viure una segona joventut, acollint un concurs de maquetes amb grups com Love of Lesbian.

‘Si tens un grup, tens un escenari’, era la divisa sota la qual molts músics van fer-hi els seus primers concerts, i també hi van actuar noms consagrats com Burning, Loquillo, Los Rebeldes, Raimundo Amador o Marky Ramone. Però si hi va haver un concert surrealista, va ser sens dubte el primer de La Banda Trapera del Río. “Van dur una gallina i la van posar dins el bombo de la bateria, després de les proves de so”, recorda Lapuente. “Quan van fotre el primer cop, la gallina es va despertar i va sortir esperitada a l’escenari.” L’animaló, afortunadament, va sobreviure i l’actuació va acabar amb Miguel Angel Sánchez ‘Morfi’ cantant conill “Ciutat podrida” i el guitarra Modesto Agriarte ‘Tío Modes’ mirant d’ubicar-se sense les ulleres de dotze diòptries, que havien anat a parar ves a saber on amb l’aparició estel·lar de l’au.

Travessar el guarda-roba i baixar les escales de la sala Magic és entrar a un univers, atemporal i paral·lel, on regna el desdeny per la música de moda i s’hi balla com si no hi hagués demà. Després d’una pausa, han reprès la programació estable de concerts. Amb la nova normativa municipal hauran de controlar els decibels, diu Lapuente, però l’esperit segueix intacte: “Aquí teniu l’escenari, el rock’n’roll és cosa vostra”.