opinió

La gran evasió

“Soc oci, i les meves reivindicacions creen un efecte de falsa llibertat, falsa esperança”

 Adrià Salas és el cantant i lletrista de La Pegatina i debuta com a opinador a la revista Enderrock

| 31/07/2018 a les 10:00h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, Adrià Salas, La Pegatina, opinió
Hola, em diuen Adrià i jo també soc un referent de la cultura de l’evasió, de l’alienació, de la virtualitat i de la postveritat. Em fan servir, m’utilitzen, m’usen, m’empren. No se m’escolta, se’m sent. Soc oci, i les meves reivindicacions –quan les cantes– creen un efecte de falsa llibertat, de falsa esperança. Tot i voler ser el contrari, soc allò que el sistema vol que sigui.

Busques en nosaltres –els teus cançoners de capçalera– un relat: t’agrada veure la teva vida i la dels altres com una pel·lícula. No ens vols normals. Si no som originals, tant se val el que diguem. Si no som eloqüents, deixem de ser reals. Si som feliços i ho fem fàcil, sembla impostat. Això sí, som les teves contradiccions i també les nostres. Tots hi juguem, heus aquí el pacte. Adeu al foc lent. Es busca frescor i autenticitat a tot arreu, sempre com a sinònims de rapidesa i falsa espontaneïtat. Les excepcions són ara la norma. Viralitat.

Vitalitat. Quan sento que un projecte artístic té la veritat al darrere, no puc evitar de compartir-lo i, sense voler, cosificar-lo. Plastificar-lo. Li faig perdre l’essència. I la irreverència. Soc còmplice, com a públic, de crear productes. És més, com a públic, he demanat art de consum ràpid. Píndoles comprimides de veritat per quan tingui temps lliure. Volem ocupar temps, en lloc de viure’l. Tal com si l’avorriment no fos permès i volguéssim deixar les musaranyes a l’atur.

Com a artista, tinc el privilegi de tenir tots els privilegis que ofenen algú, en més o menys mesura. N’hi ha per a renunciar-ne, certament. Tinc la gran sort, però, de poder pensar cap endins sense que ningú m’escolti, em jutgi, em rebati o em transformi a ulls dels altres. És la meva acció més lliure: pensar. I només dir o cantar allò que pugui agradar a tothom.

Etiqueta, i alguna cosa en quedarà. I ens tocarà a nosaltres donar les explicacions de sempre: som molt més que una etiqueta, som molt més que les nostres cançons, som policromàtics... I fallarem, perquè tothom ens vol resumits i petits. I fàcils d’entendre. Molt sovint els ho posarem fàcil, sí. Fent el nostre paper d’artista. Però hauríem de procurar de ser sempre més persona que artista. Excepte si som damunt l’escenari. A un gran artista no li anirà mai bé del tot si no és, també, una gran persona que sap cuidar el seu equip, els seus seguidors, les seves maneres i els seus principis.

Llegiràs aquest article i pensaràs: té raó i el compartiré. Passaràs pàgina i seguiràs evadint-te. I jo, que l’escric, pensaré que he ajudat a no perpetrar aquesta evasió, però hem perdut efectivitat. No soc capaç d’emocionar. Ni de cridar a l’acció. Ni tan sols de cridar l’atenció. Perquè estem jugant a fer-nos cas, però ens hem anat inanimant, desanimant i niponitzant. I fem amb el cap que sí, mentre per dins ens interessa ben poc. El que volem és ocupar el cap amb coses que no ocupin.

Tinc una proposta. Es tracta de cuidar els que venen i que l’anomenada generació digital tingui uns principis analògics. Faríem un gran pacte col·lectiu com el que tenim amb els Reis d’Orient. Amagaríem el món digital als menors de 16 anys. Com si no existís. I, de cop i volta, tatxan!: mòbils, tablets, xarxes, etc. Una onada de TICs i TOCs que convertiria la realitat en virtualitat, la música en videoclips, els viatges en fotos i els amics en likes.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
Maria Xinxó
03/08/2018
Imatge il·lustrativa
Dolo Beltran
04/07/2018
Imatge il·lustrativa
Jordi Martí
19/06/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais