Entrevista

Enrique Conde: "A les Sis Hores s’hi anava a viure en un espai de llibertat"

Va ser l'editor del llibre Canet, '36 hores de cançó i de llibertat'

| 31/07/2018 a les 13:00h
Arxivat a: Enderrock, canet de mar, Sis Hores de Cançó
Imatge il·lustrativa

La revista ENDERROCK del mes de juliol porta de regal la reedició del llibre 36 hores de cançó i de llibertat, escrit el 1977 per Joan Ramon Mainat. No és una simple edició ja que l'historiador canetenc Carles Saiz i Xiqués ha actualitzat el contingut amb textos referents a les dues edicions que encara no s'havien celebrat quan va aparèixer el llibre: la de 1977 i la de 1978.

Enrique Conde va ser l'editor del llibre de 1977. Conde era un gallec militant antifranquista establert a Barcelona que va participar en moltes iniciatives culturals i polítiques de la Catalunya del moment. L'hem retrobat, 40 anys més tard, a l'Uruguai.

Com va ser que publiquéssiu el llibre sobre les Sis Hores: 'Canet, 36 hores de cançó i de llibertat'?
En aquell temps, un grup de joves d’esquerres estàvem projectant una revista adreçada als joves que s’havia de dir Cop d’ull. Vam constituir una societat per fer-la, vam llogar un local… però no aconseguíem reunir prou din ers per engegar el setmanari. Nosaltres dèiem que havia de ser un cop d’ull jove al món i alhora un cop d’ull al món jove. mentre buscàvem aquest finançament vaig impulsar l’edició de llibres i de cartells. En Joan Ramon Mainat em va dir que estava acabant aquest llibre i que si gosava de publicar-lo. Jo tenia clar que les Sis Hores eren un fenomen polític i social que demanava un llibre com aquell. Vam demanar el pròleg al Jordi García-Soler. els organitzadors de les Sis Hores ens van facilitar fotografies i material gràfic i amb molt d’esforç vam publicar el llibre.

Per això hi trobem el segell ‘dossier cop d’ull’…
Sí. El centre del projecte era la revista juvenil Cop d’ull, que no va arribar a néixer. Vaig pensar que els altres projectes, com el llibre de les Sis Hores, havien de ser un afegitó de la revista, una publicació amb caire de dossier sobre temes que per la seva dimensió no tenien cabuda a la revista.
 

36 hores de cançó i de llibertat


El llibre va ser escrit per Joan Ramon Mainat. Quina relació teníeu? Com el recordeu?
El Joan Ramon Mainat, el Jordi García-Soler i jo mateix en aquell temps érem periodistes i militants antifranquistes. Dues coincidències que en aquell moment generaven solidaritats oper damunt de les diferències de partits i en alguns casos creaven fortes amistats. Tot i la distància, jo segueixo tenint una relació molt cordial amb el García-Soler. Amb el Joan Ramon hi havia una relaciño d’amistat. Per exemple, quan jo vaig deixar de viure a Barcelona, ell em va ajudar a trobar feina a Madrid. Va moure alguns contactes a Radio Nacional i gràcies a ell vaig entrar a l’emissora pública i sempre li estaré agraït. El recordo com un gran professional de la ràdio i la televisió però més enllà d’això el recordo com una gran persona.

Vau ser present a les Sis Hores? Com les recordeu?
Vaig participar a les Sis Hores i poso l’accent al concepte ‘participar’. Les Sis Hores no eren un festival de cançó, no eren un seguit de concerts de diversos artistes un rere l’altre; era una forma de comunicació de tots els que hi anaven. No hi havia espectadors, tothom era part d’allò que s’estava creant. La comunicació era entre els assistents i cap a la societat. Es llançava un missatge d’exigència de llibertat i es feia mitjançant la pràctica de la llibertat i es feia enmig d’una dictadura que no la tolerava. A les Sis Hores no s’hi anava a sentir música. També, però no era el més important. S’anava a viure en un espai de llibertat.

Com recordeu els anys que vau viure a Barcelona?
Vaig viure a Barcelona de 1970 a 1985. Això ho diu gairebé tot. Va ser temps de canvis molt turbulents i va ser una època decisiva en la meva vida personal. A Barcelona van néixer i van créixer les meves tres filles. En el tyerreny professional, vaig consolidar-me com a periodista i vaig tenir la sort de protagonitzar el naixement de diversos mitjans. Vaig formar part del primer equip de la secció de cultura d’El Periódico, vaig ser el primer director de la Guía del Ocio de Barcelona i també el director fundador de Ràdio l’Hospitalet i un dels fundadors de les emissores municipals de Catalunya. També vaig assistir a la mort d’alguns mitjans. Em va tocar ser membre del comitè d’empresa que va defensar les condicions dels treballadors en el tancament del Ciero (El Noticiero Universal), el Dicen… i Destino. No cal dir que en el camp polític i social també va ser una època molt intensa. Va ser decisiva pel país i molt impactant a les vides dels qui ho vam viure en primera persona.

Vau comparèixer davant del TOP, vau estar empresonat a la presó Model, vau patir un atac de l’ultradreta… era una època en que vivíeu perillosament?
Em van detenir diverses vegades, em van jutjar per propaganda il·legal, vaig passar per la Model per organitzar protestes per l’execució de Puig Antich i un escamot feixista em va disparar un tret al coll en un assalt que van fer a la seu de la Joventut Comunista de Catalunya, al carrer Canuda. He de dir que tot això no és cap mèrit perquè jo no hauria volgut que em passessin aquestes coses. Era el risc i les possibles conseqüències de mantenir una posició compromesa amb la democràcia des de la militància clandestina en organitzacions d’esquerres i d’assumir càrrecs en els seus organismes de direcció. Viure perillosament? Ni més ni menys que molts altres. Una dictadura sempre és perillosa per un militant polític i social compromès amb les llibertats.
 

36 (+12) hores de cançó i de llibertat


Actualment viviu a Uruguai. Manteniu relació amb la cultura catalana? Quina?
Fa més de 30 anys que visc fora de Catalunya i 13 que visc a Uruguai i estem fent l’entrevista en català. No m’he desvinculat de la cultura catalana. És una de les cultures que han alimentat la meva vida i seria molt ximple si no la mantingués i no la cultivés. Segueixo l’actualitat de Catalunya i d’Espanya i de vegades participo en activitats del Casal Català de Montevideo, igual que també participo a les del Centro Gallego. Jo sóc gallec, vaig néixer a La Corunya. Les meves primeres llengües van ser el gallec i l’espanyol i estic molt content d’estar unit a través d’aquestes dues llengües a iberoamèrica. Però Catalunya, la seva cultura i la seva llengua també em van marcar molt. A més, el català és una de les llengües de les meves filles i dels meus quatre néts. La cultura catalana és també la meva cultura. Jo sóc gallec, espanyol, català, europeu i iberoamericà i us asseguro que això no em causa cap conflicte sinó que més aviat m’enriqueix.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Plou
Plou | Carles Rodríguez
01/01/1970
El grup barceloní ha estat escollit semifinalista pel vot popular
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Aretha Franklin, una de les veus essencials del soul i el gòspel mor als 76 anys d'edat
Novembre Elèctric
Novembre Elèctric | Xepo W.S.
01/01/1970
El grup d'Algemesí és un dels 18 classificats del Sona9 2018
Monxos
Monxos | Arxiu de l'artista
01/01/1970
El grup de Pollença és un dels 18 classificats del Sona9 2018
The Mamzelles
The Mamzelles | Michal Novak
01/01/1970
Parlem amb el trio sobre el paper de la dona en el sector musical i sobre alguns detalls de la seva trajectòria com a projecte musicoteatral
01/01/1970
Fa més de dues dècades que programa música en directe a les Borges Blanques i avui és un referent de les sales de concerts a Catalunya
Èric Vinaixa
Èric Vinaixa | Pep Daudé
01/01/1970
Avancem el videoclip "The Golden Road", cançó del seu darrer disc, 'Caos a mig camí'
Marc Grau Jr.
Marc Grau Jr. | Arxiu artista
01/01/1970
El músic estrena el videoclip de "Summerbreeze", segona peça audiovisual de l'àlbum 'Summer Wildfire' (Fanatic Music, 2017)