La sala Apolo [2] es va omplir aquest divendres 19 d'octubre del so càlid dels tres concerts acústics organitzats per Bankrobber. Mentre a fora el fred i la pluja prenien el carrer, dins la sala les melodies i les guitarres anaven creant un ambient cada cop més especial, un espectacle in crescendo que va acabar amb l’infatigable Jaume Pla, Mazoni, donant-ho tot damunt l’escenari i fent ballar i botar tot el públic assistent.
 
L’encarregat d’escalfar els primers “matiners de l’Apolo”, com ell mateix ens va batejar, va ser L'Espiadimonis. Rere aquest nom d’èsnid s’amaga, o més aviat es mostra, el projecte en solitari de Carles Dordella, antic membre de Les Philippes. El cantautor de Sant Boi de Llobregat va començar el concert amb el seu cant espiritual “No és el mateix estimar la vida que témer la mort”, del qual sorgeix el títol del seu primer llançament, Estimar la vida o témer la mort (Bankrobber, 2018). El santboià va defensar unes cançons que parlen de “l’estima a la resta de la humanitat”, és a dir, que incorporen tant el vessant amorós més pop, com la reivindicació política “tan necessària en els temps que corren”.
 
Ajudat només de la seva guitarra i un pedal de loop, l’autor va emocionar l’audiència amb cançons com el single “Melmelada, oli i vi”, que parla de l’amor d’una parella quan es fa gran i s'acosta a la mort: 'Però si hi ha una cuina al cel i si t'hi han deixat un llit, et juro que quan vingui portaré melmelada, oli i vi'. Però també cançons més compromeses socialment com “Si arriba mai un demà”, sobre un nen soldat: 'Els teus dits premen fort el fred fusell que tens avui que fas setze anys'. A més, L'Espiadimonis va tenir temps d’interpretar un homenatge a Ovidi Montllor, “l’Escola de Ribera”, que va dedicar a un polític, “el nom del qual s’assembla al títol de la cançó”. Per tancar el concert també va recórrer a un clàssic, el poema “Dóna’m la mà” de Joan-Salvat Papasseit, que va enllaçar amb la cançó “Trau”.
   
Dordella va donar pas a Jordi Lanuza i Mazoni, dels quals es va confessar un gran fan. El líder d’Inspira va ser el següent a ocupar l’escenari. Assegut a una cadira ens va transportar cap al seu món de sensibilitat i calidesa. Si L’Espiadimonis havia estat l’encarregat d’encendre la flama, Lanuza havia estabilitzat un gran foc perquè ens poguéssim refugiar en el seu caliu. El cantautor va interpretar temes del seu debut en solitari, Com a casa (Bankrobber, 2018), que conté temes tan lluminosos com “Continuar” o “Els límits de la mar”.
 
Lanuza també va incidir en la necessitat de reflectir el compromís polític en les cançons: “No només per la situació que vivim a Catalunya, sinó en general al món”. La seva faceta de pare, que ja el va influir en l’últim disc d’Inspira, Greta (Bankrobber, 2015), l’ha portat a elaborar cançons com “Amor absolut”,  dedicada a la seva filla perquè l’escolti en un futur: 'I ara arriben del futur lletres que parlen de tu i de la història que haurem viscut junts, parlen d'amor absolut'. A més, va tocar algunes cançons d’Inspira com el seu èxit “Foc i brases”, amb el qual va tancar la seva actuació cantant a capel·la amb el públic.
 
La màxima expectació, tanmateix, es va formar quan va deixar a un costat la cadira i Jaume Pla, Mazoni, va entrar a l’escenari per presentar el seu recopilatori de Cançons robades (Bankrobber, 2018). El cantant de la Bisbal va decidir començar el concert fent una suite amb una selecció d’aquestes cançons. Primerament les va presentar, com ha anat fent al seu Facebook durant aquest mes, i després les va tocar totes seguides. El mateix Pla va confessar que era la primera vegada que començava un concert parlant, en lloc de tocant. Així, es van succeir “Nedar contra corrent”, sintonia de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón; “Magranes molt”, “Purgatori”, “Golafre de marisqueria / Foie” i “Arrels”, que havien estat publicades en diversos senzills entre els anys 2011 i 2013, i la versió de Nina Simone “Ain’t got no”, també rebatejada com “La puta vida”. La forma de suite que anunciava el cantant es va completar amb la repetició de “Nedar contra corrent”.
 
Malgrat la novetat del repertori, el públic va respondre entusiasmat a aquestes primeres cançons corejant-ne les lletres, i això va animar Jaume Pla a encetar la resta del repertori amb una energia desenfrenada. El cantant va interpretar cançons del seu últim disc en acústic, Carn, os i tot inclòs (Bankrobber, 2018), que també incorpora cançons d’amor i lluita, com la dylaniana “Pedres” o “Vindré com una plaga”. D’altra banda, el moment en què tant l’autor com el públic hi van deixar més la pell va ser amb la recuperació d’alguns clàssics del seu repertori com “El riu”, “Ulls de gat mesquer”, “Apocalipsi Now” o “Natura morta”.
 
El concert de Mazoni va significar el desbordament total del foc que es va propagar per tota la sala. Els dramàtics bucles guitarrístics i els 'oh yeah' de Jaume Pla es van repetir fins al final del concert, quan el bisbalenc va haver de negociar amb el seu públic els bisos que tocaria abans que no els fessin abandonar el recinte. “Ei, que surt el sol” va tancar l’actuació amb la meitat del públic interpretant la part del piano i l’altra meitat fent els cors. Tanmateix, quan semblava que el cantant ja estava a punt d'acomiadar-se, encara va agafar la guitarra per fer ballar tothom una última vegada amb una versió entrellaçada del “Twist and Shout” i “La bamba”.