Més de tres-centes persones van celebrar divendres passat amb Ivette Nadal la seva dècada als escenaris al Teatre Auditori de Granollers. Nadal va comptar amb la presència entre el públic tant de companys de professió –com la cantautora Meritxell Gené (membre com ella del quartet Les Kol·lontai) i el poeta Enric Casasses (‘mestre i amic’, com va assegurar la granollerina durant el recital, i responsable de la traducció de les dues noves adaptacions de l’artista, “No sé on” i “Com passa el plor”)– com de personalitats destacades de la seva ciutat natal, des de l’alcalde Josep Mayoral fins al patrocinador de l’espectacle, Amadeu Pruna, de Pruna Motor.
 
L’univers poètic i musical d’Ivette Nadal es va poder desplegar amb tota la seva esplendor gràcies a una carrera bastida sense pressa però sense pausa, teixint complicitats. També una banda immillorable, flanquejada per Caïm Riba (guitarres) i el convidat especial de la vetllada, Pascal Comelade (pianos) va ajudar a fer el concert de nota. Si bé els nervis van trair l’artista en una introducció desafinada de la versió de Creedance Clearwater Revival, “Has vist la pluja?” (la que va interpretar, esplèndida, al Disc de La Marató 2008), aquesta cançó amb la veu d’ella i piano de joguina de Comelade va ser l’excepció de les gairebé dues hores de concert, en què la confiança creixent en el seu repertori més íntim de poemes i cançons va ser del tot reeixida.   
 
Sota l’empara d’una pantalla al fons de l'escenari on lluïa un cel estrellat a la clariana d’un bosc, una a una, Ivette Nadal va anar repassant cançons dels seus diversos treballs discogràfics d’aquesta dècada meravellada. “El senyor del castell” de Guerres dolcíssimes (autoeditat, 2008), “Vivim la nit” o "Al poble del costat", del disc A l’esquena d’un elefant (RGB Suports, 2010), “Cançó de bressol per un osset de peluix”, “Si véns amor, i jo no hi sóc...” o "Tres quarts" del Mestres i amics (RHRN, 2012). També cançons del seu últim LP editat, Tornar a mare (RHRN, 2015), com “En aquest parany” o "No saps el mal que em fas" (que al disc cantava amb Manolo García).

Ivette Nadal i Pascal Comelade. Foto: Gemma Boada

Però sobretot van lluir les dues cançons brillants que han sortit després de la seva baixada als inferns de l’anorèxia retratada en discos anteriors. Són les dues gravades al senzill Arquitectura primera (DiscMedi, 2018) amb Pascal Comelade: “No sé on” (adaptació al català de Casasses de la cançó de PJ Harvey i Comelade “Love to soon”) i la pròpia “Farem un foc”, on l’èxtasi de les nits inoblidables surava per l’auditori. El duet també va regalar a l’audiència la interpretació de “Com passa el plor”, l’adaptació de Casasses de “As tears go by” de Rolling Stones, un dels grups fetitxe de Comelade.
 
Entremig, Nadal també va voler estrenar una cançó que tenia només una setmana de vida, “Àngel meu” (dedicada a tots els que l’han ajudat aquests anys però sobretot ‘a l’àngel meu que he vist que tinc dins’), i va llegir poemes dels seus dos poemaris, sobretot dels ‘desconcerts’ d’Arbres, mars, desconcerts (Llibres del Segle, 2017), com el que recorda al poeta Francesc Garriga o el dedicat al seu fill, “Dadà”.
 
La cançó que va triar per acomiadar-se, repetint-la als bisos, va ser “En aquest parany”, que al disc Tornar a mare cantava fent duet amb Joan Colomo i que al concert de Granollers va interpretar saltant de l’escenari a la platea amb Caïm Riba (aquest amb un ukelele a les mans) i fent una versió desimbolta entre el públic i amb l’alegria i el somriure dels dies de les grans celebracions. Tant de bo s'enfili per molts anys l'edifici d'aquesta Arquitectura primera i faci més construccions inaudites.