Acords i Desacords

La responsabilitat de crear, per Arnau Tordera

El cantant i compositor d'Obeses desentranya el seu motor de creació

"Sempre m’he inclinat per la música que fa moure les neurones i les emocions"

| 06/11/2018 a les 11:45h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, opinió, acords i desacords, Arnau Tordera, Obeses
Era una tarda primaveral de fa uns bons anys i acabava un àpat generós a Torelló acompanyat de Jordi Lara, un dels més grans escriptors de la nostra era. Llavors no ens coneixíem gaire, tot just teníem una reunió per preparar un bonic projecte musical i teatral basat en el seu exitós relat Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984, 2008). Recordo que el dinar va transcórrer amb una placidesa poc habitual, el vi va ser l’amable amfitrió d’aquella tarda i vam parlar com si fes anys que ens coneguéssim. En Jordi té bona formació musical i una orella crítica i afinada, de manera que des del primer glop de vermut que iniciava la trobada fins a l’última gota de cafè del dinar, ja havíem recorregut mitja vida junts. Va ser a les acaballes d’aquella tarda, en el moment just que la confiança ens abraçava, que va preguntar-me de manera ingènua: "I tu, quan escrius?". 

L’habitual fluïdesa de la meva parla es va bloquejar i vaig respondre amb un mig somriure d’aparença patètica que deixava al descobert el pou d’ignorància supina on m’havia precipitat aquella interrogació. Per sort, ell, emmetzinat pel calze de Dionís, no va assabentar-se de la paràlisi que em sotmetia i va respondre per mi, no només contestant la pregunta que m’havia formulat sinó també una altra de tant o més interès: "I tu, per què escrius? Jo només escric quan tinc alguna cosa a dir!", aquesta va ser la seva sentència, entre somriures i aiguardent. 

No sé si va ser fruit de la situació, del fet que jo quedés perplex davant la pregunta o si simplement va ser la fatiga digestiva que privava el meu cervell de tota la sang que necessita, però el cert és que aquella frase em va quedar gravada. Quan crea, un artista? Quan es disposa a generar alguna cosa, alguna obra, un vers o una melodia que no existeix prèviament? Doncs, en efecte, tal com va saber verbalitzar la lucidesa d’en Lara, un artista hauria de crear precisament quan té alguna cosa a dir a aquest nostre món i té la necessitat vital d’expressar-ho. I això, que pot semblar una trivialitat si no es mira amb l’òptica adequada, és la veritable clau per comprendre el valor de l’art en una societat amb una moral cada cop més empobrida.

Creem quan tenim alguna cosa a dir? El ritme frenètic del món contemporani evoca els creadors a una producció constant en detriment del seu valor artístic i hi ha un risc immens d’acabar gestant material tant intranscendent com decebedor. Obres que poden arribar a tenir una gran notorietat en el moment de la seva aparició, perquè connecten ràpidament amb alguna de les exigències de la societat de consum (milions i milions de reproduccions a la xarxa), però que s’esvairan com la pols de cendra perquè en el seu origen no hi resideix la necessitat humana d’expressar i comunicar, sinó el fet banal d’acontentar unes necessitats supèrflues. 

Gràcies a aquesta reflexió vaig trobar resposta al fet que sempre m’he inclinat per la música que fa moure les neurones i les emocions abans que per la que fa moure l’esquelet. I no vull pas dir que aquesta darrera no sigui necessària (ni que siguin incompatibles), al cap i a la fi la vàlua de la música com a motor d’evasió és inqüestionable, però només les obres que han encès l’espurna del pensament dins nostre, que tenen la capacitat d’interrogar-nos, interpel·lar-nos, posar-nos en conflicte amb la nostra pròpia realitat, les obres que tenen la capacitat d’exigir-nos i fer-nos ser millors, només aquestes, esdevenen part essencial de la nostra història.

I tu, quan escrius?

COMENTARIS

I jo quan escric?

Xè, 08/11/2018 a les 22:26

Vaig deixar d'escriure quan vaig adonar-me que hi havia algú que el que jo volia expressar ho explicava molt millor que jo mateixa (i no em refereixo només a l'escriptura com a tal, sinó també la música, la pintura, el dibuix, el cinema...) Ara em limito a admirar-vos.

Ets molt pedant per ser tan jove

Anònima recalcitrant, 09/11/2018 a les 10:06

Doncs això, rebaixa el to i tots ens relaxarem.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais