La cantant barcelonina Magalí Sare, de 27 anys, també és professora del Taller de Músics i té un carrera repleta de projectes i èxits a l'esquena. Provinent d'una família de músics, i sense haver-se plantejat mai dedicar-se a una altra cosa que no fos la música, l'artista ja va començar a demostrar la seva vàlua al Conservatori Superior del Liceu, on va graduar-se en cant jazz i on va rebre un premi extraordinari a la millor trajectòria dins l'escola.

Des d'aleshores ha format duets amb músics com Sebastià Gris o Manel Fortià, pertany des de fa sis anys al Quartet Mèlt –guanyador el 2015 del concurs televisiu Oh Happy Day–, i enguany ha esdevingut la 'nova veu' de la pianista i compositora Clara Peya col·laborant en el seu nou àlbum, Estómac (Satélite K, 2018). Amb un afany productiu insaciable, aquest 2018 també ha tret el seu disc de debut, Cançons d'amor i dimonis (autoeditat, 2018). En aquest llarga durada l'artista hi aboca la seva experiència i posterior superació d'una relació d'amor destructiva i d'abús psicològic. La presentació oficial de l'àlbum serà el 17 de novembre al Conservatori del Liceu, dins el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, i nosaltres en sortegem una entrada doble. Parlem amb ella de l'àlbum i de la resta de projectes.
 
Tens diversos duets, un dels quals amb Sebasità Gris, amb qui aquest any heu guanyat el premi estatal de jazz de Juventudes Musicales de España. Però a part d’això, ara ets també la 'nova veu' de Clara Peya. Com és cantar amb ella?
És increïble, molt agraït i molt fàcil. De fet, he sentit com si la seva música fos meva també. A més, ella és molt oberta com a persona, molt generosa, t’explica moltes coses i mostra els seus sentiments. Tot això ha fet que fos molt fàcil cantar la seva música.

Creus que col·laborar amb Peya, una artista que està en plena efervescència, t’ha aportat més visibilitat?
Crec que sí, perquè ella té un públic cada vegada més fidel i ara aquest públic també em coneix a mi. A més, òbviament, no es tracta del mateix públic que podem tenir amb el Quartet Mèlt, que és molt més familiar.

Com passes de tots aquests projectes a emprendre el teu camí en solitari? És l’inici d'una trajectòria com a Magalí Sare o és només un disc de necessitat personal?
D'una banda, sí que necessitava treure aquest disc i gravar aquestes cançons per mi, per una qüestió emocional. Són dels primers temes que he compost i ho vaig fer en una època de composició compulsiva que vaig tenir, a mode de teràpia. Per això també volia que quedés en un disc. D'altra banda, sempre he cantat sola, he tingut idees, i des de ben petita que faig temes. Crec que la carrera en solitari no ha pogut sortir fins ara pel volum de feina que he tingut, però el camí obert hi era des de fa temps.


Com definiries Cançons d’amor i dimonis (autoeditat, 2018)?
Quant a instrumentació, hi ha bateria, baix, piano, guitarra, saxo i violoncel. Semblen molts elements, però en realitat durant tot el disc només hi ha aquests, sense processar i amb combinacions diferents. Jo no em considero pianista, tot i que és la meva eina de composició, per això amb el piano els acompanyaments que faig són molt minimalistes. Tot surt i gira, precisament, al voltant de la veu i el piano. Podríem dir que és pop minimalista i intimista però també hi ha textures de jazz, i el fet d’afegir-hi saxo i violoncel fa que alhora recordi una mica la música de cambra.

I en la temàtica?
Pel que fa al concepte és un disc bastant rodó. Té temes on, per exemple, començo trista, desfeta o en xoc, i després jo mateixa vaig canviant durant la cançó i m’enfado, o m'adono de coses. Hi ha temes de tristesa i ràbia continguda, alguns de ràbia directament, algun que és més obertament d’amor –però que es pot llegir de maneres diferents– i un, al final, on me n'acabo enfotent i tot. De fet, crec que tots els temes tenen diverses cares. 

El disc sorgeix de la voluntat de fer-se autoteràpia o també d’una intenció d’ajudar altres persones que es trobin en una situació similar?
Tot plegat parteix d’una teràpia emocional, compondre em va servir bàsicament per sentir-me lliure, còmoda i poder expressar-me, cosa que, arran d’una relació d’abús psciològic, no vaig poder fer durant molt de temps. Després de sortir de tot allò vaig començar a preguntar, a explicar-ho i a veure gent que també estava passant per coses semblants. I et fas creus de que la manipulació mental estigui en tants àmbits de la vida, no només en les relacions sentimentals: a la feina, a la família, a la publicitat, a la televisió... La meva família em va dir que n’escrivís un llibre, i de fet vaig escriure’n trenta pàgines, però vaig parar perquè realment no em veia publicant res. En canvi un disc, que és el que sento meu, sí. I, per descomptat, estaré encantada si a la gent li fan bé les meves cançons. Trobo que la música en general és una teràpia, sigui simplement per passar una bona estona o per treure sentiments. I si a algú li serveix la meva, estaré molt feliç.

Just acaba de sortir, amb una temàtica que aborda també el tema dels abusos en una relació sentimental, el nou àlbum de Rosalía, El mal querer (Sony Music Entertainment, 2018). L’has sentit? Hi trobes alguns paral·lelismes?
Sí, l’he sentit. Dos cops i a consciència. Segurament sí que hi trobo paral·leslimes si em paro a analitzar frases on hi ha ràbia o un reencontre amb una mateixa en què dius "Ostres, m’he deixat de banda. On era jo? Ei, que jo estic viva i m’he de fer cas i estimar-me a mi mateixa". Això sí que hi és. I també sobretot hi veig l’apoderament de la dona i el fet de no haver de sentir-te completa amb una altra persona sinó que t'hi pots sentir tu sola. Aquest és un punt que també connecta bastant amb el disc de la Clara Peya.
  Cançons d’amor i dimonis és un àlbum autoeditat. Vas decidir fer-ho tu sola com una decisió ideològica, o va ser més per un sentit pràctic?
Ha estat una mica per tot. Amb el Quartet Mèlt vam treure dos discos amb discogràfica i ara em venia de gust fer-ho sense perquè, mirant el procés, i una mica per política, vaig pensar de fer-m’ho jo sola i controlar les coses que van i venen i els tempos. Hi havia passos intermitjos, a més, que estava convençuda que eren innecessaris. Tot i així, la veritat és que una persona sola no ho pot fer, necessita ajuda. Però amb aquest disc es podria dir que he fet un màster en gestió i edició. M’ha servit també per aprendre com funciona tot aquest món de la indústria musical.

Ho tornaries a repetir?
Podria tornar-ho a repetir perquè ara tinc una mànager que m’ajuda moltíssim: abans no la tenia i sí que ho vaig passar una mica malament. Però ara tinc un equip una mica més gran. I pel que fa a la promoció, que normalment la discogràfica se n’ocupa bastant, estic descobrint altres maneres més freelance de fer-ho: pagar per una feina concreta, en lloc d’assolir un compromís amb algú que representa que et dona feina i va traient-te, a poc a poc, diners del teu disc. Són maneres de fer diferents. Però el cert és que si hagués de treure el proper disc amb una discogràfica tampoc no tindria cap problema.

Com serà el concert de presentació del 17 de novembre al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona?
Crec que us trobareu una música molt desenfadada o, si més no, una Magalí molt alliberada. Vaig fer una preestrena del disc al maig i vaig patir molts nervis. De fet, també patia per coses extramusicals, com si es vendrien les entrades, l’equip de so, el rider, avisar tots els músics... Tot allò em va servir d’entrenament, i ara tinc unes ganes boges de fer aquest concert: estaré molt feliç a l’escenari i espero contagiar aquesta felicitat als altres músics i que ells me la contagiïn a mi. Jo cantaré i tocaré al piano en alguns temes, però també n'hi ha d'altres on aprofito i m’aixeco i canto cap al públic.