Una de les grans lloances que s'han fet d'El mal querer (Sony Music, 2018) de Rosalía ha estat precisament la seva unitat narrativa i la creació de tot univers propi inspirat en el llibre anònim del segle XIII Flamenca. És a dir, s'ha lloat el fet que sigui un àlbum conceptual. Sota aquest terme s'hi apleguen els discos unificats per un fil, ja sigui instrumental o temàtic.

Però Rosalía, lluny de ser la primera a fer aquest tipus de treball, ha seguit una tradició que ja a la meitat de segle passat s'estava conreant, i un dels grans referents en va ser un grup tan mític com Pink Floyd amb el seu àlbum The Wall (Harvest Records, 1979). Arreu del territori català, per això, també en trobem diversos exemples d'artistes que van des de Roger Mas fins a Rosa Luxemburg, passant per Brighton 64. Els repassem:

Classe mitjana, de Rosa Luxemburg
El 2011 el grup barceloní va treure aquest tercer disc, amb el qual deixava enrere la música que havia fet fins aleshores i iniciava una nova etapa. El llarga durada pretenia ser una "novel·la musical", com deia el cantant de la banda, Pol Fuentes, on s'hi narren els efectes psicològics que pateix la classe mitjana arran d'una crisi econòmica. "Vam plantejar la història del disc com una pel·lícula d'Alfred Hitchcock", explicava el bateria Iban Rodríguez a la revista Enderrock de desembre del 2011.

D'aquesta manera, a través de les dotze cançons del disc expliquen com un detectiu ha d'investigar el suïcidi d'un amic seu, però al final resulta que no és mort. "El procés de la història és que un cop l'investigador troba un mort, el primer que fa és culpar una entitat dolenta que és el sistema, encarnat en el director, que té el poder", resumia Fuentes, "i a mesura que va avançant es decanta cap a una anàlisi més psciològica del conflicte, més profunda, perquè passa per observar-se a ell mateix." 



Farrera / Can-sons D.O., de Bikimel
Per al seu segon àlbum, la cantautora vallesana Vicky de Clascà (Bikimel) va idear un disc conceptual amb un fil argumental i paisatgístic concretat en un racó rústic i natural del Pallars Sobirà, a prop de Burg. Tot va començar quan, una mica per casualitat, es va trobar amb una residència artística a Farrera, el Centre d'Art i Natura (CAN), i va acabar entrant-hi becada amb la idea "d'enregistrar temes amb denominació d'origen, és a dir a través dels sons, crear la identitat d'una cançó o d'un lloc", explicava Bikimel en una entrevista a la revista Enderrock del març de 2013.

A més, amb el projecte inicial Can-Sons de denominació d'origen l'artista va realitzar també quatre documentals de videoart. D'aquesta manera, De Clascà va crear tot un univers sonor i plàstic inspirat i basat en el paratge natural de Farrera. 



El tren de la bruja, de Brighton 64
Enmig d'una mena de segona joventut, el grup md  per excel·lència dels anys 80 va treure aquet nou àlbum doble. Allunyant-se del tipus de disc al qual ens tenia acostumats, Brighton 64 va enregistrar l'any passat vint cançons, gestades amb la inspiració i ajuda de l'escriptor Carlos Zanón, amb qui ja havia col·laborat anteriorment amb el tema "Síndrome de Rebeca" (Modernista, 2015). 

Així, tot el treball beu d'un relat de Zanón en què un tio a prop dels cinquanta anys, amb dona, fills i una feina que avorreix, recorda amb nostàlgia un grup de música que tenia quan era jove i acaba decidint reunir la banda per fer un últim concert. Les lletres de quatre cançons del disc han estat, de fet, escrites per la pròpia mà de Zanon. L'any passat a Enderrock estrenàvem una de les dues cançons escrites en català d'aquest doble àlbum, de doble llengua i de doble autor, "Vent que bufa al meu favor".



Quan el mal ve d'Almansa..., d'Al Tall
Es tracta del quart llarga durada del grup valencià i un dels més exitosos. El títol prové d'una dita popular ("quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança") i fa referència a un episodi de la Guerra de Successió viscut a València: l'abril de 1707 tropes borbòniques entraven al País Valencià per Almansa per ocupar tot el territori. Després, Felip V en va abolir institucions, llengua i lleis pròpies. Al voltant d'aquest moment històric, els valencians van crear un àlbum amb cançons com "Lladres" –una de les més escoltades-: 

'Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig, / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu', canta la primera estrofa. 'No s’ensenya en les escoles / com van esclafar un país, / perquè d’aquella sembrada / continuen collint fruits', espeta després Al Tall. 

 
Les cançons tel·lúriques, de Roger Mas
Aquest sisè disc de l'artista solsoní és un dels seus àlbums més especials tot i que pràcticament no inclou cap lletra pròpia. Tenint l’arrelament a la terra com a leitmotiv del treball, va dividir el disc en diferents parts amb noms llatins.

La primera és Profundis cataloniae, i s'hi agrupen cançons tradicionals de la seva terra com els "Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona", "Ball de gegants de Solsona" i també "Ball de l’àliga de la Patum de Berga". "Els goigs i els balls no són peces arqueològiques, sinó que encara estan ben vives", explicava l’artista el 2008 en una entrevista amb Joaquim Vilarnau a la revista Sons de la Mediterrània, "he volgut jugar amb els meus referents, amb les sonoritats que sentia de nen abans de saber que existia el rock. És un homenatge als orígens".

Sota l’epígraf Mundus poetae ultra terram situs hi ha musicacions de poemes de Verdaguer, un autor que segons el músic també tenia un costat molt tel·lúric: "Era una persona molt arrelada en certa manera", interpretava Mas del poeta, "era proper a la gent i al mateix temps tenia unes inquietuds espirituals potents. És la manera com m’agrada imaginar-me l’espiritualitat: amb un peu a la terra i l’altre al cel". A més, però, d’aquestes dues parts, al final del disc s’hi van afegir també dues peces de Mas, "Sota l’om" i "Tema d’Isàrnia".



Cant espiritual, de Carles Dénia
Aquest any el músic gandienc ha assolit tot un repte musicant el poema d'Ausiàs March "Cant Espiritual" (1400-1559). El poema, dens i llarg, del valencià interpel·la directament Déu enmig del que es podria dir una crisi existencial davant la incertesa del futur i la mort. Dénia recupera aquests 224 versos i els divideix en tretze cançons amb què dona vida a la composició poètica amb tocs de jazz, flamenc i folk valencià. "Música lliure, amb la sola voluntat de ser tan absolutament visceral, polièdrica i apassionada com ho és el mateix poema d’Ausiàs March", descrivia Enderrock al febrer, quan va sortir l'àlbum.

El repte al qual s'enfrontava Dénia i que tant d'èxit ha superat tenia una dificultat afegida en part per la complicada mètrica del poema i en part per ser considerada una de les obres cabdals de la literatura catalana. Abans d'ell, només Rafael Subirachs s'havia atrevit a musicar un fragment d'Ausiàs March ("Si com l'infant quan aprèn de parlar"). 




Cançons de vi i de taverna, de Jaume Arnella
L'artista de folk barceloní es va ajuntar el 1976 amb Joan Crosas i Rafael Sala per fer una revisió de temes populars. Dedicades totes a la beguda, Arnella va escollir versionar cançons populars catalanes (com "Beve-li tu"), franceses (com "Cançó de verema"), italianes (com "Beveu, beveu, compare!") i mallorquines (com "No en volem cap").



Remena nena, de Guillarmina Motta
Als anys seixanta, una jove cantant barcelonina començava a moure's dins el moviment de la Nova Cançó i esdevenia una de les membres d'Els Setze Jutges –juntament amb artistes tan reconeguts com Lluís Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet–. Es tractava de Guillarmina Motta. 

Malgrat el seu coneixement i la seva vinculació amb la cançó francesa i tot i conrear un estil més intimista que passava per musicar poetes com Salvador Espriu, el 1970 Motta va treure un àlbum d'homenatge als cuplets. Amb una de les cares més divertides de la seva carrera, va fer aquest recopilatori de cançons que acabaria sent un dels seus discos amb més èxit. Per títol porta el nom d'un dels cuplets del llarga durada: Remena nena (1970, Picap). La cançó, composta el 1932 amb el nom d'"El còctel de l'amor", ha passat a la posteritat en l'imaginari col·lectiu musical de Catalunya.



Mesura, de Vàlius
El duet de Sarrià Vàlius té una sèrie de particularitats molt clares, el seu minimalisme instrumental (són només guitarra, bateria i veu) també es pot extrapolar als títols de les cançons i per relació als temes que tracten. Volen ser clars i concisos sempre, no amagar les seves limitacions, sinó accentuar-les fins a l'extrem. Podríem dir que més que discos conceptuals, el grup Vàlius en la seva totalitat ja és conceptual. De totes maneres, potser l'exemple més clar de com la banda es pren la seva música és amb el seu darrer disc Mesura (The Indian Runners, 2018). Inicialment s'havia de dir negoci i havia de girar al voltant de les estructures econòmiques a les que ens veiem immersos, però al final el van canviar per falta de cohesió. Tot i així, l'èxit, el sentit de la vida, el treball són temes que fan de Mesura un disc conceptual, d'un grup conceptual.




Eclíptica, de Maria Rodés
La cantautora barcelonina ha tret aquest any el seu quart disc, un àlbum conceptual inspirat en la figura del seu avantpassat Lluís Rodés, un important astrònom de prinicpi del segle XX. El científic dirigia l'Observartori de l'Ebre durant la Guerra Cívil, i durant aquell període va escriure un diari que anys més tard arribaria a les mans de la neta del seu nebot. Inspirada per la passió i la vocació del seu familiar envers els astres, Rodés publica aquest llarga durada on el sol, la lluna, les contel·lacions estel·lars i els eclipsis són els protagonistes.