Amb Un pont de mar blava Lluís Llach va renovar el repte de crear una obra unitària amb un desafiament que ja havia afrontat i que sempre li havia sortit bé, a Viatge a Itaca (Movieplay, 1975), Campanades a morts (Movieplay, 1977), Verges 50 (Ariola, 1980) o Astres (CBS, 1986). 

El projecte va partir dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i de la idea d’estrenar la Cantata a Barcelona, una obra simfònica d’homenatge als valors de fraternitat i solidaritat de l’esport. Al final, motius econòmics ho van fer ajornar i l'obra es va convertir, el 1993, en un àlbum conceptual. Tot i això, al disc hi apareixen referències que situen l’obra en el marc olímpic: 'Atletes de la pau, de les idees,/ atletes del somni d’un món millor,/ atletes del cor fratern, dels sentiments,/ atletes del gest bondadós./ Aquests són els qui esperem!' ("Al carrer dels quatre llits"). Tampoc no oblida el context de la guerra de Bòsnia: 'La mare plora perquè a les ones/ bressola nàufrags del terror/ i espera sempre una resposta/ que no li dem ni tu ni jo...' ("Marona"). Això sí, amb un final esperançador: 'Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,/ un pont que agermani pells i vides diferents' ("Et deixo un pont de mar blava"). 

Per al projecte, Lluís Llach va tenir les veus de la marroquina Amina Alaoui –en àrab– i la grega Nena Venetsanou –en grec–, i el 26 i 27 de novembre de 1993, acompanyat d’una vintena de músics, el va presentar amb dos concerts al Palau Sant Jordi de Barcelona. El segon dia va ser transmès per TV3, que aquest mes recuperarà el concert. En total, 35.000 persones hi van assistir in situ, la majoria sense haver tingut temps material ni tan sols d'haver adquirit el disc, i van premiar amb una llarga ovació l’estrena i en especial la presència a l’escenari del poeta Martí i Pol.