Com a baixista de Trau ja podíem esperar que els seus referents fossin clàssics com Beatles, Beach Boys, Kinks o Zombies. Però l’univers sonor de Núria Bòtia va més enllà del pop, i a la seva llista d’imprescindibles hi ha des del funk de Red Hot Chili Peppers fins al flamenc de Camarón de la Isla, el jazz de Miles Davis, o Els Pets, El Petit de Cal Eril i Xarim Aresté. 



Quin és l’artista que més t’ha inspirat? 
Realment hi ha moltes músiques que m’han influenciat al llarg de la vida. Un amic em va descobrir Red Hot Chili Peppers. Va ser sentir el baixista Flea, i flipar. Vaig al·lucinar tant que des d’aquell mateix moment vaig voler tocar com ell. Amb el temps els vaig deixar d’escoltar, però són els culpables que volgués ser baixista. 

Et fèiem més de pop. 
En el pop, el teclista de Trau i parella meva, Xavi Artigas, m’ha fet descobrir infinitat de discos, però si m’hagués de quedar amb qui més m’ha interessat, sens dubte són The Beatles. Paul McCartney és un referent a l’hora de tocar el baix. I, de la mateixa manera, a The Kinks els considero els reis de fer els ponts de cançons més bonics de la història. També hauria de citar The Zombies, The Beach Boys... Brian Wilson és un geni. I Carol Kaye, que és qui gravava els baixos en els seus discos, també és per a mi un referent indiscutible. 

Quins altres artistes formen part del teu imaginari sonor?
És difícil triar però destacaria noms com Miles Davis, Chet Baker –m’agraden molt els trompetistes!–, Concha Buika, Fania All Stars, Jorge Drexler, James Brown, Dr. Dog, Wilco... No acabaria mai. Tot és molt divers, però és que a mi el que m’agraden són les cançons, és igual l’estil. Tambe vull destacar grups i artistes catalans com La iaia, El Petit de Cal Eril, Xarim Aresté, Els Pets, Mishima, Núria Graham... I juntament amb aquests, Camarón de la Isla i el seu disc Calle Real (Philips Records, 1983) em va marcar molt.

Amb l’escena catalana sou amics?
Sí! Amb Joan Pons, La iaia, Xarim Aresté… i molts altres ja hem coincidit als escenaris. I amb Lluís Gavaldà hi ha una bonica amistat i fins i tot vam muntar un espectacle junts de versions de clàssics dels anys seixanta. 

I amb els estrangers?
Tots els que he pogut els he vist en directe. Tinc un bon record del concert de Dr. Dog al festival Vida, perquè tenia moltes ganes de veure’ls. El concert de Beach Boys al Poble Espanyol també va ser molt emotiu. Wilco al Palau de la Música, Concha Buika en un parc de Viladecans, Paco de Lucía a L’Auditori de Barcelona. Vaig plorar com una magdalena, va ser molt emocionant. I tinc molt bon record també de La iaia l’any passat al Mercat de Música Viva de Vic. Hi vam anar amb el meu fill petit, que llavors tenia dos anys i va flipar molt.

Podeu llegir l'entrevista sencera a la secció '"Herois Particulars" de la revista impresa del mes de novembre.