No tots els joves adolescents poden dir que el seu grup d’institut s’ha convertit en una banda professional. La formació sitgetana K-liu està feta de tantes il·lusions que només podien desembocar en un primer àlbum de cançons pròpies de la fusió, T’ho pinto (DiscMedi, 2018). Un bon exemple de la festa explosiva que caracteritza la banda del Garraf serà el concert que faran aquest dissabte 19 de gener al Casal de Cunit. Entrevistem Pau Gallardo, el saxofonista del grup, perquè ens expliqui qui són, què fan i d'on surten tantes ganes de fer música.

K-liu és un grup que vau muntar durant la vostra adolescència… Com heu arribat fins aquí? 
Vam començar que teníem de tretze a quinze anys i ara voltem els dinou de mitjana. Tot va començar com un grup d’institut, els divendres ens ajuntàvem per tocar versions i a poc a poc vam anar incorporant temes propis. Tocàvem cançons de grups com Txarango o Els Catarres, tot i que a mesura que ha passat el temps i que s’han afegit nous membres al grup, hem incorporat nous estils, que van del jazz o el rock fins al heavy i el punk nord-americà dels noranta. 

Quins reptes heu hagut de superar per gravar el primer disc?
Vam presentar-nos a un parell de certàmens i vam tenir la sort de guanyar el concurs de joves talents Pàmpol Roig 2015 a Vilafranca del Penedès. Va ser a partir d’aquí que vam posar-nos a compondre cançons pròpies i vam veure que a la gent li agradaven. De mica en mica K-liu es va anar professionalitzant fins a dia d’avui, que estem totalment centrats en el nostre projecte. 


Per tant, la progressió de K-liu va provocar que us dediquéssiu totalment a la música?
Al grup hi ha cinc membres que estem cursant estudis superiors de música i, per tant, ja sabíem des del principi que ens voldríem dedicar a aquesta professió. El que no teníem clar era si fer-ho en solitari o a través d’un grup.

Per això vau apostar fort a l’hora d’enregistrar T’ho pinto, el vostre primer llarga durada?
Ens vam agafar l’estiu passat lliure, sense programar concerts, per crear el que ha estat el nou disc. Quan quedàvem, cadascú aportava algun tema més o menys acabat. Quan els posàvem en comú ho treballàvem entre tots. A partir d’aquí, amb els temes definits, vam portar el resultat al productor Roger Vila, que va acabar de polir les cançons perquè quedessin més rodones.

Quines premisses heu seguit per tal de definir el vostre estil?
Vam fer i continuem fent el que ens surt. Als assajos portem idees noves i busquem la manera de fer-ne una cançó. Moltes vegades quan algú arriba amb una base la toquem fins que va agafant el color propi que ens caracteritza i que ha anant sortint sense buscar-ho de manera expressa. 

Passa el mateix amb les lletres?
En les lletres també hi participem tots els integrants del grup. De fet, les nostres cançons parteixen d’experiències personals, històries i emocions que hem sentit i hem viscut en la nostra pròpia pell. Per exemple, el tema “La mateixa història” explica com un dels músics de la banda va experimentar una època fotuda en la seva vida. La cançó diu: ‘Caminant per l’infern em vaig trobar un que semblava un ésser humà’. És la referència al moment en què aquesta persona, que passava per una mala etapa, va trobar en K-liu la manera de canalitzar la solució als seus problemes. La banda el va ajudar a superar un moment dur de la vida. 

Però no tot és trist, també parleu d’amor!
Sí, és una temàtica que hi apareix molt, tot i que cadascú des de la seva perspectiva. A la cançó “Petons amb gust de mar” es pot sentir la versió més passional i més dolça de l’amor, però a l’altre extrem, a “Aquesta nit” parlem de l’atracció des del vessant més bèstia. 


Molts continguts del disc mostren un missatge d’autosuperació. Ho feu amb la intenció d’ensenyar alguna cosa als seguidors?
Sí, però aquest aspecte pedagògic és un objectiu secundari. El tema “Todo va a cambiar” resumeix aquest objectiu de transmetre un missatge de superació perquè parla del fet que tothom pot escollir i canviar, sigui en el moment de la vida que sigui, si és prou valent. En aquests casos intentem ensenyar la nostra experiència a la gent que ens escolta, però en altres aspectes, com en les lliçons amoroses, no ho fem tant, les cançons són simplement una manera d’expressar-nos. 

De fet, sigui quin sigui l’argument de les cançons, totes mantenen una tònica vitalista.
Totalment, les cançons del disc giren al voltant dels dubtes i l’evolució de la joventut, amb els prejudicis o les enveges, fins a temàtiques de caire reivindicatiu. Però sempre intentem que el nostre estil sigui en clau de festa, i amb una base rockera. Ho fem d’aquesta manera perquè als integrants de K-liu ens agrada la festa i sentim totes les músiques que toquem com una diversió constant. 

Feu música per contagiar aquesta alegria?
En part sí, però també perquè és el que ens mou, la feina a la qual ens podem i volem dedicar, encara que sigui durant catorze hores seguides, component sense cansar-nos. És la conseqüència de fer el que ens agrada. A més, està molt bé tocar en un grup en què tots som amics des de petits, som una família i ens ho passem molt bé. Fer música enganxa molt.