Dos anys després del llançament del seu tercer disc, Cendra i or (Propaganda pel Fet!, 2017), i d'una llarga i atapeïda gira que els ha portat a escenaris d'arreu de l'Estat, Smoking Souls ha anunciat que aquest 2019 freqüentarà menys els escenaris per centrar-se en la seua activitat creativa. Una primera mostra és l'estrena de "Líquid", una cançó on la banda incorpora nous temes i noves sonoritats a la seva trajectòria sense perdre la contundència rock que els caracteritza. Hem conversat amb el grup de Pego (la Marina Alta) sobre els seus projectes recents, l'escena valenciana i els seus plans de futur més immediats.

El vostre últim disc, Cendra i or (Propaganda pel Fet!, 2017), us ha portat a una gira molt intensa arreu dels Països Catalans i la resta de l’Estat. Com valoreu aquesta experiència? 
Cendra i or ha suposat un salt cap a la maduresa i ens ha donat la possibilitat de centrar les nostres vides en el que més ens agrada: la música. Des de la publicació del disc hem fet prop de 120 concerts, ampliant el territori cada vegada més per portar la nostra música a nous racons. Encara ens fascina veure com, siga el lloc que siga, sempre hi ha públic cantant les nostres cançons. Fins i tot a Galícia, Euskal Herria, Andalusia, Madrid o Albacete hem trobat gent que s'atreveix a deixar la gola cantant en valencià. 
  Us quedeu amb algun concert en particular?
Ens queda el record gravat a la retina del concert de comiat dels nostres compatriotes d'Aspencat a la Razzmatazz. Va ser un dia carregat d'emocions i alegries, però també marcat per la impotència i la ràbia, ja que era 21 d'octubre: el mateix dia que s’anunciava l’amenaça del 155. Viatjàvem cap a Barcelona amb l’orella enganxada a la ràdio, sintonitzant les freqüències per sentir els titulars. Alhora, milers de persones omplien els carrers i les places, la voluntat de tot un poble plantant cara a la repressió, teixint llaços de solidaritat. A les bambolines encara teníem els sentiments a flor de pell, marcats per les converses i els debats. També va ser una nit màgica perquè ens acomiadàvem dels nostres amics entre abraçades i llàgrimes. Érem conscients que vivíem un moment que nosaltres sempre recordaríem i la història de tot un país també.

Hui estrenem “Líquid”, una cançó que reflexiona sobre el concepte de “modernitat líquida” desenvolupat per Zygmunt Bauman. Què us va interessar de la filosofia d’aquest autor? 
A parer nostre, Bauman és molt interessant perquè desenvolupa els conceptes de modernitat líquida, societat líquida i amor líquid per descriure el moment actual en què les realitats sòlides i imposades dels nostres pares i avis, com el treball, el matrimoni per a tota la vida, la religió, l'heteronorma i un llarg etcètera han esdevingut una farsa. L'enfonsament d'aquestes realitats ha provocat al mateix temps un buit que no sabem com omplir. L'estat líquid representa molt bé el món de la immediatesa, de la cultura de l'ara, de la cultura de la presa en què vivim. El fet que tot es trobe en constant canvi ens aboca a viure en la incertesa permanent, dins una societat acaparada per la síndrome consumista, la competència individual, l'acumulació de productes, les noves sensacions i les relacions i amors fugaços: tot s'aplana per convertir-se en objecte de consum. Tota la nostra generació es troba submergida en aquest líquid: de cara a la pantalla, abocats al narcisisme. Cada vegada ens assemblem més a un maniquí que es publicita i s'exposa fins a convertir-se en un producte de si mateix.


Com es veu reflectida aquesta “liquidesa” en el videoclip?
El concepte del videoclip gira al voltant de la superficialitat que suposa l'exposició constant a una pantalla. Ens hem adonat en aquests últims anys que ser músic no implica només fer cançons sinó també actuar i ser part constant de la imatge que es projecta en les xarxes, ràdio, premsa i televisió. El videoclip presenta les dues cares de la moneda: la del muntatge, la ficció i pompositat del que seria el típic videoclip que tots hem vist mil vegades en pantalla; barrejada amb la cara més humana, tal com som darrere les càmeres, al plató i a l'escenari. Ho hem volgut envoltar tot d'una aparent òptica dels vuitanta, quan els vídeos i la música encara eren en format físic. Tractem de plasmar la superficialitat de videoclips i fotografies: cultura de la imatge que no és més que distracció en l'era de l'entreteniment i el bombardeig audiovisual. Per a nosaltres prima el contingut, és a dir, la música enfront dels artificis, de les cortines de fum i del confeti que construeixen un producte.

A la cançó es poden apreciar noves sonoritats en què els teclats i els sintetitzadors tenen un paper molt important. “Líquid” és l’avançament del proper disc de Smoking Souls? Avanceu cap a una nova etapa?
"Líquid" no és l'avançament d'un pròxim disc, fa molts anys que componem cançons soltes que després no incorporem al següent disc.

Com "L'últim ball" (Propaganda pel Fet!, 2018)?
Exacte. Ens trobem en un moment creatiu molt bo com a banda i sempre tenim cançons a la recambra. Aquesta vegada hem sumat colors i textures sonores de la mà de Joan Marc Pérez (La Gossa Sorda, Auxili) als teclats i sintetitzadors. Hem tractat d'aportar nous matisos i sonoritats sense perdre la contundència del rock que ens defineix. Tampoc pensem que això signifique començar una nova etapa com si haguérem canviat radicalment la direcció i el rumb musical: no ens hem marcat un Dover (riuen). Sempre hem pensat que una banda o un artista que ofereix contínuament el mateix està condemnat a la mort creativa. Experimentar i redefinir-se és necessari per a créixer i no caure en la redundància i la monotonia.


A més de "L'últim ball", aquest 2018 també heu publicat Paratges preferits (Propaganda pel Fet!, 2018), un recopilatori de cançons en acústic interpretades en indrets especials per a vosaltres. D'on sorgeix aquest disc?
El concepte va ser tractar de plasmar les cançons en la seua versió més embrionària, despullar-les de distorsions, arranjaments i producció, ensenyar-les tal com es creen en un primer moment, mirant de generar d'aquesta manera una experiència més íntima del que són les nostres cançons. A més, els temes estan interpretats en paratges que rodegen el nostre territori immediat, la nostra llar i bressol: la Marina Alta. Estimem el nostre trosset de terra, vivim a Pego, una vall envoltada per muntanyes que descansa mirant el Parc Natural de la Marjal i mira de fons el mar. Ens sentim afortunats i orgullosos d'on vivim, al mateix temps que presenciem com el turisme i la nova colonització urbanística de residències i capital estranger s'apodera a pas de gegant del nostre entorn amb un model econòmic insostenible i innecessari. Un monstre que ho enverina i arrasa tot al seu pas, costes, muntanyes i recursos naturals, en nom del suposat progrés.

Mark Dasousa rebrà el Premi Trayter al millor productor i arranjador musical durant els Premis Enderrock 2019. Ha estat productor de tots els vostres treballs des de Nòmades (Propaganda pel Fet!, 2015) i ara repeteix amb “Líquid”. Què ha aportat a la vostra música? 
Ha fet que creguem en el que fem, ens ha ensenyat a entendre la música com una faena i a dignificar-la. Agafant perspectiva ara veiem Nòmades quasi com el nostre primer disc, en el sentit que ha estat el que ha marcat i assentat la nostra identitat musical i moltes pinzellades del que ara és el nostre so.

Com d’important ha estat per a l’escena valenciana, des del vostre punt de vista?
Ell és sinònim de faena ben feta, de compromís, d'entrar dins l'ADN d'una banda quan hi treballa. El caracteritza la passió pel que fa, el talent i molta dedicació. Al seu estudi, Atòmic Studio, s'hi ha gestat gran part de moltes cançons que s'han convertit en la banda sonora de la vida de molts joves i gent diversa arreu dels Països Catalans. Ens sentim orgullosos de tindre un dels grans a casa, a la nostra Marina Alta, Gàl·lia cultural i altaveu musical de la passió i la protesta.
La setmana passada preguntàvem a Miquel Àngel Landete, de Senior i el Cor Brutal, sobre els canvis que ha experimentat l’escena valenciana durant els seus últims deu anys de trajectòria. Ens deia que la cosa no ha canviat gaire: molt bon nivell creatiu però molt poc suport institucional. Quin és el vostre punt de vista sobre l’escena?
Pel que fa a l'escena, nosaltres pensem que es troba en un moment agredolç. D'una banda presenciem un pas entre generacions, ja que grups molt significatius de la nostra terra s'han acomiadat en els últims anys (Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat). D'altra banda, sorgeixen noves propostes que demostren que l'escena musical al País Valencià és més rica que mai quant a diversitat de gèneres musicals. La manca de suport institucional sempre ha existit en la nostra terra, això no és res nou. A nosaltres ens preocupa tant qui silencia i prohibeix la cultura com qui hi trafica i hi fa propaganda. Pensem que la cultura hauria de ser indomable i ingovernable.

Heu anunciat que fareu pocs concerts aquest 2019. Ens podeu avançar alguna d’aquestes poques dates?
El 2019 serà l'any que menys concerts fem des que vam formar el grup. Ens trobem en el procés de creació i composició de noves cançons, d'un nou disc que ja va agafant les primeres tonalitats però del qual encara és prompte per parlar de dates. Una gira com les que estem acostumats a fer seria inviable per a compaginar-ho. Volem cuinar les cançons a foc lent, sense presses, fugint precisament de l'era de la immediatesa i la velocitat. Tanmateix, podem avançar algunes de les dates confirmades per a aquest 2019. En primer lloc començarem jugant molt a prop de casa, concretament a Orba, el 13 d'abril en el concert de les Trobades d'Escoles en Valencià. Després anirem cap a Montblanc, el 27 d'abril, i tornem per segon any consecutiu al festival ViñaRock, el 2 de maig. Seguidament, xafarem per primera vegada terres extremenyes, concretament Càceres, el 4 de maig. L'última data, de moment, és el 19 de juliol al festival Pirata Rock de Gandia.