Entrevista

Macaco: «Buscant les meves arrels vaig anar a parar al Mediterrani»

L'incombustible Dani Carbonell ens parla del seu nou disc, 'Civilizado como los animales'

| 27/05/2019 a les 10:37h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Civilizado como los animales, actualitat, entrevista, Macaco
Macaco
Macaco | Arxiu artista
El veterà artista barceloní fusiona al seu desè àlbum tot el que ha estat aquests anys: tornades a l’estil Bob Marley; versos de cantautor i bases reggae o dub. Civilizado como los animales (Sony, 2019), tots els Macaco en un.



Civilizado como los animales. Tots els Macaco que havíem vist fins ara en un sol disc?
És cert que al disc anterior el que pretenia era centrar-me en la narrativa i que feia molts anys que experimentava, i que ara volia fer un esforç per sumar melodia i narrativa. A més, com bé saps, sempre m’han agradat molt les tornades compactes de les músiques llatines i caribenyes, del reggae, del dub i altres. Potser sí, Civilizado como los animales és una barreja de tot: la guitarra, la llibreta i els jocs amb bases 808 i l’ordinador.
 
Hi ha tingut res a veure la mixtura de músiques del Carib i l'Amèrica Llatina d’avui en dia?
Els darrers quatre anys han estat molt efervescents i estan lligats a l’eclosió, de nou, de les músiques d’arrel. Hi ha diverses generacions que valoren les arrels barrejades amb altres estils. Gent més gran que jo, gent més jove. Hi ha molta gent fent-ho ressorgir tot plegat i jo al mig. Ara mateix hi ha molts artistes demanant-me col·laboracions, a més de grups fitxant pel meu segell. Tothom està molt actiu.
 
Macaco ha virat cap a Calle13? A disc se sent molt de hip-hop.
Polo, el meu mànager de l'Amèrica Llatina –i també de Residente i de Drexler–, em va dir que soc l’entremig entre aquests dos artistes; cantautor i la part més alternative, de festival. Tot junt.


Com t’ho has fet per fer conviure tradicions tan allunyades al disc?
Hi ha una part de composició madura però esmolada com a “Valientes” o “No nos pararán”; després hi ha la part que volia deixar més aparcada, la de cantautor, però al final surten “Blue diminuto planeta azul”, guitarres, acords jugant, tot i no tenir gaire a veure en l’estil, i la tercera pota, la més vitalista, la Bob Marley, com “Bailo la pena” o “Somos la fiesta”. Per a totes he buscat un denominador comú...
 
Quin és?
Buscant la meva autèntica arrel vaig anar a parar al Mediterrani. Per això utilitzo moltes mandoles a l’estil Morricone; molt cinematogràfic tot plegat. Em funciona a “Agarrate”, molt hip-hop; fixa-t’hi, hi afegeixes mandoles i de cop ja no sona americà ni llatí, sona Mediterrani! Tenia 25 cançons, en vaig escollir tretze i de cop tot quadrava. Però mantenint-se variat. Per això vaig fer una intro que mostrés tot el que la gent sentiria al disc. No me’n volia amagar. Palmes de tanguillo [les fa fent-se la percussió amb el peu], base dub i arranjament de corda. Imagino que els més cantautors s’han quedat amb una part i els altres amb les cançons més festives. I ja està bé.
 

Macaco Foto: Arxiu de l'artista


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.