Entrevista

Josep Maria Mainat (La Trinca): «Érem bastant hàbils fent música, hem de reivindicar la nostra faceta de músics»

Primera part de l'entrevista a La Trinca per celebrar el seu 50è aniversari

L'espectacle «Festa Major XXI» celebra els 50 anys de La Trinca

| 27/06/2019 a les 18:15h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, aniversari, entrevistes, La Trinca, efemèrides
La Trinca
La Trinca
La Trinca està d’aniversari. Fa 50 anys que el trio va començar una de les carreres més exitoses de la música en català. Durant tres dies seguits us oferim una entrevista on repassen a la seva manera diversos aspectes de la vida i la trajectòria del grup. Ho fem també a tall de prèvia de l'espectacle d'aniversari Festa Major XXI que aquest diumenge se celebra a l'Auditori Espai Ter de Torroella. A l'entrevista d'avui, ens parlen dels primers temps i es reivindiquen com a músics

Parlem de 50 anys però La Trinca ho va fer tot en només 20 anys.
Josep Maria Mainat: Sí. L’última actuació que vam fer va ser al programa de Cap d’Any 1989-90. És l’última vegada que hem actuat. Fèiem un disc per any i algun de propina.
Toni Cruz: Vam fer 26 LPs. El Trincameron (Edigsa, 1975) era de propina, Don Jaume el Conquistador (Ariola, 1978) era de propina, 7 anys i un dia de cançons (Ariola, 1977) era de propina…

Deu ser cosa de l’època perquè el mateix passa amb Serrat, Llach, Raimon, Bonet… No se m’acut cap grup dels darrers 20 anys que hagi creat tants ‘clàssics’.
J.M.M: Nosaltres tampoc no ho hem fet.

Per això vau plegar?
J.M.M: Sí, s’havia acabat la inspiració… (riu) No, realment ho vam deixar per diversos motius. Un d’ells és que durant el franquisme hi havia molts motius per fer cançons a la contra i durant la Transició hi havia una alegria brutal al carrer… A final dels 80 el país havia entrat en una espècie de muermo i tot era molt normal. Governaven González i Pujol, no passava res…
T.C: En canvi, aquests quatre darrers anys hauríem pogut fer vint discos! Després de La Trinca encara vam seguir fent alguna cosa a través de La Parodia Nacional, per exemple, i amb això matàvem el cuquet.

Definim La Trinca. Músics o xòumans?
Miquel Àngel Pascual: Tant és. Les dues coses estan bé.
T.C: Érem músics i autors. Ens ho fèiem tot nosaltres. Fèiem la lletra, la música, muntàvem l’espectacle, posàvem les llums, el so i si calia muntàvem l’escenari.
J.M.M: Nosaltres fèiem musicals quan encara no se’n deien musicals. En deien ‘revista’, per exemple.
T.C: Quan Llach i Raimon encara anaven amb una sabata i una espardenya nosaltres ja portàvem quatre focus i uns altaveus de collons que ens sentien 5.000 persones. I ells encara tocaven amb els altaveus del rector.
J.M.M: Aquells espectacles que vam fer al començament, Trincar i riure, Mort de gana show…, eren musicals. Hi havia humor, música, gags, algunes de les cançons ja tenien un muntatge escènic. Això fa que siguem músics, per descomptat, perquè hem fet 26 discos amb més de 300 músiques diferents, algunes de ben bones. I som xòumans, esclar que sí. Era música per veure.
 

La Trinca Foto: Arxiu Enderrock


Ho preguntava perquè de vegades m’he trobat amb gent que menysté la vostra faceta de músic i valora molt la de xòuman.
T.C: Allò de la serietat del músic de sempre no la tenim. És veritat.
J.M.M: Sempre hem entès la música al servei de la lletra. Fer una música que acompanyi perfectament una lletra determinada és una labor de músic. No hi pots posar qualsevol música. Jo penso que érem bastant hàbils fent música.
M.À.P: Érem millors que l’òpera. L’òpera és una música collonuda amb una lletra menyspreable.
T.C: A més a més, tot el món de l’espectacle ha canviat molt. Ara un senyor amb una cortina negra, una guitarra i una cadira el veu molt poca gent. Ara cal llum, que soni bé, que el micro no li tapi la cara… El món ha canviat una mica!
J.M.M: Doncs jo vull reivindicar la nostra faceta de músics! Fa poc vaig escoltar amb atenció “El Baró de Bidet” i té una música collonuda. És un can-can, amb una melodia enganxosa, la lletra hi encaixa perfectament, es pot corejar…
T.C: I si algú diu que no som músics, que s’escolti Don Jaume el Conquistador. Que tregui la lletra del Pitarra i veurà el nivell de les músiques que hi ha allà dintre.
M.À.P: Era una sarsuela-rock.

La Trinca formava part de la Nova Cançó?
T.C: Som els últims de la Nova Cançó, les rampoines de la Nova Cançó. Quan hi vam arribar tots eren seriosos i nosaltres fèiem conya. Però al final ens van acceptar. Puix que canta en català, Déu els doni glòria* [*referència a un sonet anònim del segle XV-XVI].
M.À.P: I ni tan sols vam actuar ni a la Cova del Drac ni al Palau de la Música!
T.C: El que vam fer va ser reconvertir uns envelats on la gent hi ballava. S’hi van posar cadires i vam fer-hi xous.
J.M.M: Hi anàvem a actuar per exemple amb la Maria del Mar Bonet. Era la primera vegada que la gent entrava a un envelat i seia per escoltar música en català.
M.À.P: I era la primera vegada que un espectacle d’aquest tipus era l'acte principal de la festa major. No havia passat mai.

La Trinca és un grup de broma però entremig hi colàveu cançons serioses: “Ningú no comprèn ningú”, “El meu col·legi”…
T.C: Sí, però nosaltres som de la broma. Ens hauríem avorrit molt cantant cançons serioses tota l’estona! “In secula secolurom” també té un rerefons seriós però repartim hòsties per tots cantons…
J.M.M: Hi ha acudits, sí.

Es pot fer broma de tot?
J.M.M: Sí. Es pot fer broma de tot sempre que no s’ofengui un grup social desvalgut, que no sigui racista, etcètera.
 

La Trinca. Foto: Arxiu Josep Maria Mainat


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais