Dues són les conclusions que podem obtenir de l'edició d'aquest 2019 del Vida. La primera és que aquest estiu les camises hawaianes són una plaga; una epidèmia que ha envaït  d'estampats impossibles la Masia d'en Cabanyes durant els tres dies del festival. La segona és que la música catalana en totes les seves expressions passa per un moment d'excel·lència i efervescència; notabilitat exemplificada pel talent local que va participar del  Vida protagonitzant alguns dels concerts més memorables del festival. La representació nostrada va començar a primera hora de dijous amb els bolos dels joveníssims Kids from Mars i Espaldamaceta. Els tarragonins van focalitzar la seva actuació en el seu darrer disc, Millor que mai (Hidden Track, 2019), i van tancar el repertori amb "Igual igual", segurament el tema més emotiu que s'ha escrit sobre l'1-O.
 
Disjuntives i dilemes
Anar de festival és, bàsicament, decidir entre dues opcions. I la primera disjuntiva que va presentar el Vida va ser deixar-se caure per l'escenari Estrella Damm i veure José González o aterrar a La Cabana per trobar-nos amb Pau Vallvé. Gaudint de com el bandautor del barri de Gràcia va atacar el seu darrer àlbum, Life Vest Under Your Seat (autoeditat, 2019), acompanyat de Darío Vuelta al baix i Víctor Garcia a la bateria..., vam triar bé. Això sí, quan va acabar, corrents a gaudir dels últims temes del cantautor suec, que, tot i la seva qualitat per sobre de la mitjana, només acompanyat de la seva guitarra acústica sonava una mica descontextualitzat en un escenari tan gran. I per arrodonir aquesta missió impossible d'intentar veure a tothom, vam córrer cap a l'escenari La Cova per veure els últims temes del concert d'Invisible Harvey del barceloní Dimas Rodríguez. 
   
I un nou dilema: els argentins El Mató a un Policía Motorizado a l'escenari Levi's o El Petit de Cal Eril. Aquesta vegada la solució era fàcil. Més encara quan una hora després podíem presumir d'haver presenciat una de les actuacions definitives d'aquest Vida. Encara falta mig any perquè acomiadem el 2019, però algú hauria de firmar un àlbum megaperfecte perquè Energia fosca (Bankrobber, 2019) no sigui el millor disc de l'any; un treball de pop metafísic amb pinzellades de  soul i funk que Joan Pons i la seva banda, màquina perfectament greixada, van dur a escena de manera sublim. En algun lloc on conflueixen Beck, Prince i Joan Miquel Oliver, el bandautor de Guissona, segurament la figura més en forma de la nostra escena musical actualment, va donar vida a un repertori centrat en el temes de la seva última entrega, com "Jo sóc una ombra", "Ets una idea", "Sento", "Pols"..., per acabar entregadíssim i entre el públic amb el seu clàssic "Som transparents". En un moment de l'actuació Joan Pons va explicar que l'any passat van actuar a l'escenari La Cova, aquest han fet el salt a La Cabana i va prometre que el vinent serien al gran, a l'Estrella Damm. Per què no? Això seu és cosa seriosa. 
 
Després de la lliçó del Petit de Cal Eril va ser el torn del post-punk esquizofrènic de Fat White Family i el terrorisme-sonor-rap-minimalista-punk-electrònic de Sleaford Mods. Doble ració de bogeria britànica que vam acabar paint de camí a l'escenari La Cova on actuaven Cala Vento. Els empordanesos han signat una altra de les referències obligatòries de la temporada: Balanceo (Montgrí, 2019), estimulant treball d'indie rock de guitarres amb què ja han sumat uns quants imprescindibles al seu cançoner en directe com "Un buen año", "Gente como tú" o "Fin de ciclo", temes que van combinar amb hitets pretèrits com "Isla desierta", "Isabella Cantó" o "Historias de bufanda", perfecte preludi pel pop electrònic de Hot Chip amb què va concloure la jornada inaugural del Vida 2019.
 
Sense Beirut però amb Temples
El dia central d'un festival acostuma a ser-ne la cúspide, per això el Vida havia preparat un cartell molt complet per al divendres i assegurat una nit inoblidable. Però els pitjors presagis es van complir i un dels caps de cartell del festival, possiblement el més valorat pel públic, va caure el dia abans. Parlem de més ni menys que del grup d'indie-folk estatunidenc Beirut. Una laringitis del cantant i líder de la banda, Zach Condon, va ser la culpable de la pitjor notícia pel festival; un contratemps que l'organització va encarar reestructurant els horaris. Així els disruptius Fontaines D.C. i els vintage Temples no van coincidir en l'equació espai-temps. Bona jugada: van ser dos dels grans triomfadors de la vetllada.
 
L'escenari del Vaixell és una aposta segura del Festival. En una zona íntima, bucòlica i rodejada d'arbres; la petita coberta s'erigeix com un lloc idoni per crear un espectacle íntim i captivador, objectiu que va aconseguir amb escreix Kevin Morby. L’artista es va ficar a la butxaca, des de la primera cançó, una audiència entregada a la causa. Un èxit rotund. Va prendre el relleu Carla, que va portar a escena un repertori basat en el seu últim disc, Kill a feeling (Great Canyon Records, 2019). Després d'un inici en què el públic i el grup no van acabar de connectar, el trio liderat per la cantant vigatana va acabar trobant la fórmula amb la qual fer ballar tothom que s'havia acostat a veure-la. 
 
Sense Beirut, Sharon Van Etten era el gran concert de la nit. Erigida com l'única cap de cartell de la jornada, la cantant de Nova Jersey va portar a la capital del Garraf el seu xou cuidat i de qualitat, virtuts a la qual va sumar la seva entrega a l’escenari des de la primera nota. Amb tot, el públic no va acabar d'entrar en la seva proposta... fins que va interpretar la seva versió del "Black Boys on Mopeds" de Sinéad O'Connor. Va ser aleshores quan es va presentar el primer gran dilema de la vetllada: anar a veure Fontaines D.C., una de les propostes més potents del segon dia del Vida 2019, o deixar-se caure pel bolo del nostre Joan Colomo. Era millor espavilar-se per veure'ls tots dos, una missió que semblava impossible si no fos perquè els irlandesos van fer un concert curt però, això sí, espectacular en el qual van presentar a ritme de post-punk vertiginós els temes del seu primer disc, Dogrel (Partisan Records, 2019). A l'altra punta de la Masia d'en Cabanyes, Colomo protagonitzava un espectacle del tot diferent del dels dublinesos. Amb el seu estil despreocupat i acompanyat de la seva banda habitual, Joan Colomo va crear una festa sobre l'escenari de La Cova, mescla del seu particular sentit de l'humor, les seves cançons més conegudes i versions d'èxits aliens com "Mi persona favorita" d’Alejandro Sanz o... "Fucking Money Man" de Rosalía.
 
Entrada la matinada era el torn de Temples i el seu pop-rock psicodèlic. Abillats amb americanes animal print, guitarres amb purpurina i grenyes, el quartet anglès va triomfar a la nit de Vilanova. Solos magnètics, una veu enigmàtica i una base amb ritme ferri van ser una combinació perfecta que va atrapar un públic que va vibrar amb les cançons de la banda anglesa.
 
I evidentment va ploure
És un fet indiscutible, Miqui Puig és una de les figures definitives de la música pop a casa nostra, condició d'incunable que va evidenciar en la seva etapa amb Los Sencillos i que ha seguit mostrant en els seus anys en solitari, més encara amb un disc tan notable com 15 canciones de amor, barro y motocicletas (El Segell, 2019), àlbum que va marcar els primers compassos de la tercera i última jornada del Vida 2019. I justament aleshores, després d'una revisió del clàssic de Los Sencillos "Bonito es" en clau gairebé house i quan l'Agrupació Cicloturista Puig estava atacant la combativa "Tinta", es va posar a ploure. Al principi van ser quatre gotes que van refrescar-nos de la xafogor. Després, una tempesta d'estiu que va obligar a suspendre el concert. I és que evidentment havia de ploure, perquè sense pluja el Vida no és Vida.
   
La pluja també va estar a punt d'acabar amb el concert de Ferran Palau i va fer que Nyandú no poguessin ni sortir a escena. Tot i les gotes que anaven caient amenaçadores, la nit, per sort, es va salvar. L'acollidor i recollit escenari El Vaixell estava a rebentar per veure Ferran Palau. Feia goig, tot i que molta de la gent hi era més per socialitzar i petar la xerrada que per veure al cantautor de Collbató. Una llàstima. Acompanyat del seu productor (i cosí) Jordi Matas afegint-hi pinzellades de preciosisme sonor, Palau va recórrer els temes de Blanc (Halley Records, 2018). El trajecte va ser alterat amb la incorporació de la ja habitual versió que fa del "A veces" del traper Kinder Malo i "Caic", avançament en primícia de Kevin (Hidden Track, 2019), nou disc que està previst que surti publicat aquesta pròxima tardor. Van prendre el relleu a La Cabana Nyandú. Això del grup de la Torre d'Oristà és incomprensible. Autors d'un power pop de melodies enlluernadores, temes com "El club dels 27", "Ens tornarem a veure" i "T'estimo un ou", que en directe fan sonar encara més revigoritzadores, haurien de ser ferms candidats a nous himnes nacionals.
 
El Vida va encarar la recta final amb l'accent anglès de dues de les propostes més destacades del cartell d'enguany: The Charlatans i Madness. Els primers van ser una de les pedres angulars en l'esclat del so manchester a final de la dècada dels noranta, manufacturadors d'un dels seus principals himnes, "The Only One I Know", que evidentment va sonar al seu pas per Vilanova i la Geltrú. Figures fonamentals del moviment 2Tone, o dit d'una altra manera, del segon ressorgiment a final dels anys setanta de la música ska al Regne Unit, els londinencs Madness són una aposta segura com a punt final d'un festival. Des de la seva apropiació del "One Step Beyond" de Prince Buster amb què van començar fins a la seva no menys clàssica versió del "It Must Be Love" de Labi Siffre, la banda capitanejada per l'entranyable i carismàtic Suggs va fer un completíssim repàs a la seva interminable llista d'èxits. Una última jornada que, ara sí, va arribar al final (si més no per a nosaltres) amb Carolina Durante, la banda revelació de l'inde-rock estatal, hereva de Los Nikis, que fa poc entregaven el seu esperadíssim disc de debut, Carolina Durante (Sonido Muchacho, 2019). Això és Vida.