La festa està garantida allà on actuen, com aquesta nit, a l'escenari Els40Pop que programa Els 40 Principals i que portarà el mestissatge de nova generació a la Mercè de Barcelona. Un concert, el d'avui a l’avinguda de la Reina Maria Cristina, en què Doctor Prats compartiran escenari amb dos dels altres referents ineludibles de la nostra escena musical actualment: Els Catarres i Buhos. Allò que s'anomena un tros de cartell:

- 20.15 h Chloe Phillips
- 20.45 h Porto Bello
- 21.50 h Nil Moliner
- 22.55 h Els Catarres
- 00.25 h Doctor Prats
- 01.50 h Buhos

Doctor Prats és un grup de trajectòria curta i creixement exponencial: quatre anys i tres discos. En canvi, a Venim de lluny (Música Global, 2018), us reivindiqueu com a músics amb una llarga experiència musical. Per què?
MARC RIERA (VEU I GUITARRA): El títol té moltes interpretacions i ens molava perquè sempre diem que la vida són camins, i cadascú va fent el seu. De vegades agafem nous camins o ajuntem una part del nostre amb algú altre. En el pla personal, amb un cúmul d’experiències i records i tantes maneres de fer per encarar el futur, quan parem ens adonem que tenim un bagatge al darrere. I, evidentment, això també és aplicable al grup. Fa gràcia perquè quan anem a tocar a un poble venim de lluny físicament, però també aportem una sèrie d’experiències que podem explicar en històries que cantem a la gent que no les coneix. A més, els catalans com a poble també venim de lluny, tot i que sovint això es vulgui tapar. La comparativa del moment personal i col·lectiu que vivim es plasma i s’ajunta en la mateixa realitat.

És una sort que, tot i no conèixer-vos d’entrada, el grup hagi funcionat.
RAMON FIGUERAS (TROMPETA): És inexplicable! Estaria bé trobar una explicació convincent, però no es pot!
M.R: Recordo els assajos al primer stage, que van ser una cosa extrema. El feeling que vam tenir en tocar junts va ser una sensació que no havíem tingut mai amb altres grups. Anàvem tots a l'una, ens vam trobar gent que teníem molta experiència. Estàvem com bojos, va ser una espècie de pati d’escola. Quan vam començar teníem 30 anys gairebé tots, i estàvem cridant i rient tot el dia. Va ser com una eufòria molt bèstia. Suposo que com a col·lectiu hem madurat una mica, però és que realment estem sumbats.
R.F: A les gires també ens passa, no parem de cridar. I hem de parar, perquè si no, quan arribem, ja no tenim veu.

Entre els grups de fusió, que acostumen a ser molts músics, Doctor Prats destaca més com a col·lectiu que no pas pel paper del cantant. No us preocupa el lideratge?
R.F: De fet, en Marc Riera no volia ni cantar i ha acabat sent el vocalista principal. Com a banda sempre hem intentat defensar la imatge de grup en si, evitant centrar-nos en una figura principal. Tot i això, la veritat és que qui té el micro, vulguis o no, acaba tenint més protagonisme, sobretot quan en la majoria de temes és el guru o visionari.
M.R: Quan vaig muntar la banda, volia ser el baixista i buscava un cantant. De fet, en el primer disc vaig gravar el baix, però el Miki el va regravar. Jo enregistrava les veus per tenir-les com a base i al final vaig acabar sent llençat als lleons. Ho vaig passar molt malament al primer concert. A més, som un grup molt coral, perquè tothom té una personalitat molt bèstia i no hi ha ningú que destaqui més que l’altre. Estem sonats, però ho intentem controlar. Som l’únic grup que als assajos diem el contrari que la resta: “Ostres, als concerts ens hauríem de moure menys!”.
R.F: Vam fer classes de coreografia per organitzar-nos, perquè si no cadascú feia la seva!


I com ho feu per sobreviure tants galls en un mateix galliner?
M.R: Amb maduresa. Vam començar sent un projecte que des de fora semblava que seria un fracàs. Érem set galls en un galliner, set figures que en altres bandes havíem estat els que més sobresortien i ara estàvem junts. Era molt perillós, però alhora ens ho vam prendre de manera orgànica i ho hem treballat moltíssim. En realitat és un dels millors valors de Doctor Prats. Si hi ha problemes, s’han de dir al minut zero. És una mica com una parella, però de set, pots estimar molt, però t’ho has de treballar i has de ser-ne conscient. També tenim una certa edat i això fa que ja haguem viscut moltes experiències i molts desamors, i que ara ja siguem conscients que les coses funcionen d’una altra manera.

Què hauria passat si el grup hagués nascut abans de l’èxit del mestissatge?
M.R: Si el grup hagués nascut fa vuit anys no hauria funcionat.
VÍCTOR MARTÍNEZ (TECLATS): Un dels pilars del projecte és que som músics amb experiència i un background que ajuda a mantenir el cap fred. En moments de tensió cal pensar en el col·lectiu.
R.F: Des del principi vam voler apostar, tot i que sempre és difícil i arriscat. Com que sabíem què no ens havia agradat d’altres bandes, vam lluitar per muntar un grup utòpic.

Venim de lluny (Música Global, 2018) sona més pop que els anteriors, però amb l’electrònica molt present, i de nou amb el suport del productor Manel Bach.
R.F: Al darrer disc ja hi havia pinzellades d’electrònica, però ho vam fer gairebé tot nosaltres. I ara teníem clar que aquesta part havia de ser més elaborada.
M.R: Podíem haver enregistrat un disc orgànic si ho hagués demanat l’àlbum... però després de fer provatures, hi ha temes en què apliques l’electrònica i sona increïblement més fresc i ampli. Estem tots interessats i posats al dia sobre l’electrònica, però Manel Bach hi entén molt més, i entre tots hem assolit la sonoritat. De fet, als noranta jo me n’amagava a la classe, però escoltava tecno. A més, quan sona la bateria i tot camina, el tema fa un subidón quan dispares un bombo electrònic, quedes del revés.
V.M: De fet, en una sessió de DJ moltes vegades està tot produït prèviament, no punxen gaire coses en directe, i la sensació pot ser tan bona com en un concert. L’actualitat musical us ha portat a estrenar-vos en el terreny del trap (“Les teves pigues”).

Heu utilitzat l’autotune?
R.F: Li diem Antonio, i amb l’autotune hi tenim una relació estreta des de fa anys!
V.M: Darrere el trap o qualsevol altre estil de música urbana hi ha una producció treballada i gent professional més capaç del que pot semblar. Tot i que de vegades es relaciona amb la música d’extraradi, això només és la punta de l’iceberg. Nosaltres hem intentat agafar les parts que ens semblaven més atractives. Amb la lletra, per exemple, no teníem la necessitat de parlar malament ni de generar un argot nou o un català diferent, però també és cert que el Guillem Boltó fa servir un vocabulari i expressions que segurament no utilitzaríem en altres cançons.

Heu pensat de passar-la a P.A.W.N. Gang o Bad Gyal per fer alguna col·laboració?
V.M: Quan es va popularitzar P.A.W.N. Gang ja vam pensar de fer-hi una col·laboració. No hem tingut l’oportunitat de trobar-nos en el camí, no sabem si ens coneixen o saben que existim, ni com ho viurien, però no ens tanquem a res. Ens agrada molt el que fan.