entrevistes

Mazoni: «El desig tendeix a anar cap a un cantó i la raó, el que em convé, cap a un altre»

Entrevistem el músic Jaume Pla amb motiu de la sortida del nou àlbum 'Desig imbècil'

| 07/10/2019 a les 11:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Desig imbècil, Mazoni, entrevista
Mazoni
Mazoni | Juan Miguel Morales
Mirar enrere és un tic que tenim els humans quan a vegades ens pot la nostàlgia. A Jaume Pla, l’ànima li ha demanat que torni a ser salvatge i el resultat és un disc desacomplexat i directe de Mazoni. Desig imbècil (Bankrobber, 2019) és el novè capítol inèdit del músic bisbalenc en el qual rendeix comptes amb ell mateix en onze cançons vitalistes i amargues de rock cru gravades a trio.

En el nou disc s’escolta un Mazoni autocrític fent cas al desig de tornar al rock de sempre. Però, al mateix temps, t’ho retreus dient-te imbècil. Per què?
A vegades sento que dins meu hi ha dues parts desconnectades entre elles. La més primària, que és el desig, i la reflexiva, que vol governar sobre l’altra, i al final sempre entren en conflicte. La part del cor o del desig tendeix a anar cap a un cantó, i la raó, o el que realment em convé, cap a l’altra. Per això utilitzo la idea de ‘desig imbècil’.

Has tornat al format banda i aquest disc de rock està gravat a trio.
Als anteriors 7 Songs for an Endless Night (Bankrobber, 2016) i Sacrifiqueu a la princesa (Bankrobber, 2013), el trio feia funció de músics i prou. En canvi, a Fins que la mort ens separi (Bankrobber, 2011) o Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber, 2009) hi havia la cohesió de banda. Aquest disc ha estat cosa de Miquel Sospedra al baix, Aleix Bou a la bateria i jo, a més de Jordi Mora d’enginyer de so.

Toqueu junts des de fa tretze anys amb el primer àlbum en català, Esgarrapada (Bankrobber, 2005). Quina és la clau?
La veritat és que ens entenem molt bé. Els anys es noten, però és evident que hi ha aspectes d’energia que no són iguals que al principi. Quan estava fent les cançons vam tenir una reunió per veure què fèiem després de tant de temps tocant. Jo tenia ganes de gravar un altre disc i de fer-lo a tres bandes. Ens hi vam posar amb les ganes i, al cap de molt pocs assajos, ja vam tenir llestos els arranjaments. El disc sona convincent i honest, i és per això que n’estic content.


Tal com has dit, Desig imbècil té un aire de l’Eufòria 5 - Esperança 0. Per què has tornat a aquell Mazoni deu anys després?
En els darrers discos he anat coquetejant amb diverses idees que han anat de la música electrònica a cantar en anglès, o fer un disc sense banda... I ara he tornat al rock, estil en què feia temps que no hi aprofundia. Segurament el d’ara és més cru i més dur.

Has trobat una manera més lleugera de compondre les cançons?
Venia del Carn, os i tot inclòs (Bankrobber 2017), un disc que a nivell de lletres era molt barroc i elaborat. La música va sortir molt fàcil, però les paraules van ser feixugues d’anar traient. En canvi, ara he buscat una fórmula més lleugera però que tingués contingut. No lleugera en el sentit superficial, sinó perquè passés bé.

I lleugera però sense perdre la mala llet?
Les lletres no són tan crítiques com les de l’anterior disc, però són més viscerals. Menys pensades, però de manera intencionada. No és que escrivís el primer que em venia al cap, he forçat un intent de sonar lleuger. I no ha sigut un pim-pam, m’ha costat escriure els versos. Tots els discos són prou difícils, però aquest m’ha costat especialment.

Per quin motiu?
La vida personal hi ha interferit.També ha estat una època una mica fosca i, conseqüentment, hi ha cançons que ho són.
 

Mazoni Foto: Juan Miguel Morales


El disc comença amb “Bruixola erràtica” que té una sonoritat kraut-rock, una aposta inèdita en el cas de Mazoni.
Sí [Riu], és estrany, perquè quan prèviament vam parlar de com ens agradaria que sonés el disc, en cap moment va sortir el terme kraut-rock, però al final hi ha dues o tres cançons que tenen aquest estil. És divertit perquè, a vegades, amb la suma de tots tres provant coses, tiràvem cap a aquest camí. Tant la cançó “Brúixola erràtica” com “Les germanes amanita” i “Amb el símbol d’infinit” parteixen d’aquesta sonoritat que la bateria és com rock però una mica tecno.

I “Crec de tu” té, en alguns moments, cert aire a The Who?
Sempre he estirat molt la veta dels seixanta, però els Who no m’havien agradat mai fins fa dos o tres anys. Només m’interessaven un parell o tres de cançons seves, però mai no m’hi havia submergit. I ara que ho he fet sembla que m’han influenciat...

És un grup al qual no li feia cap vergonya sonar èpic.
Sí, moltes vegades a l’indie-pop li passa que molts cantants acaben mirant a terra. Això i dir les coses de manera que la gent gairebé les hagi de desxifrar i hagi d’estar atenta al que dius. Aquest desvergonyiment a l’hora de cantar, com faig en les dues cançons que obren el disc, dient ‘me la pela i a prendre pel cul’, segurament ho he agafat dels Who. Hi ha grups potser més interessants, però no tan directes.

En l’última cançó, “Vint-i-suite”, fas una picada d’ullet a Queen amb el “Galileo Galilei” que cites, oi?
Doncs no, a la lletra pensava només en el científic [Riu]... però imagino que també es pot entendre així. Sobretot després de l’estrena de la pel·lícula Bohemian Rhapsody, perquè aquest és, indubtablement, l’any Queen.

Segurament és de les cançons més... estranyes del disc.
Hi ha tres bromes que m’he permès. Vindrien a ser com les cançons curtes a l’estil suite de pop orquestrat que trobem a l’Abbey Road (Apple Records, 1969) dels Beatles, però, en el meu cas, en format molt més punk [Riu]. Vaig pensar que seria una manera prou bona d’acabar el disc.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.