La Companyia Minimíssima, una companyia musical original i integrada únicament per Gerard Díaz, va guanyar la dotzena edició del Concurs Sons de la Mediterrània, després de la final celebrada la setmana passada a la Fira Mediterrània de Manresa. Parlem amb ell de poesia, instruments i absència de límits. 

Quan neix La Companyia Minimíssima?
L'estiu passat. Al juny vaig fer una preestrena, i al juliol ja vaig fer els primers concerts.

Rumiaves en un projecte així des de molt abans?
La veritat és que tampoc no gaire. He anat tocant amb diversos grups. I a vegades és complicat convèncer els altres de les coses que vols fer... Amb aquesta companyia m'he de convèncer a mi mateix i ja està. 
 
Al repertori hi ha poesia, cançons tradicionals i 'possibilitats intermitges de la música no escrita'. 
Hi ha coses meves instrumentals, alguna lletra meva, peces tradicionals fetes una mica a la meva manera, una mica de poesia d'alguns autors que tinc a prop (Pep Divins, David Vila i Ros). Una mica, la idea és que tampoc no cal marcar una gran diferència entre el que és tradicional i el que no. Ara tenim música escrita que durant molt de temps s'ha transmès pel boca-orella. Aquesta música és viva, va canviant, i jo miro de continuar fent el mateix. "Bona nit, blanca roseta" la conec pels Uc, i jo ara la faig d'una altra manera. Es van fent coses noves sobre les que recollim, sempre ha sigut així. Vull dir que a La Companyia Minimíssima no hi ha cap treball de recerca i la voluntat de reproduir una música tal com era en un lloc i un temps determinats. Recullo el que m'ha anat arribant i ho refaig. I no tot el repertori és català, també faig coses d'alguns països on he viscut (França, Suïssa, Itàlia). Les cançons de Fabrizio de André, per exemple, les he cantat mil cops amb amics, en ambients no professionals.
 
També fas la cançó asturiana de miners "Santa Bárbara Bendita / En el pozo Maria Luisa". 
Sí. Amb aquesta no tinc cap vincle vivencial, simplement és molt coneguda, la recordo i m'agrada molt. 
 
A l'escenari t'asseus i t'envoltes d'acordió diatònic, violí, guitarró, concertina i el shruti peti (un petit acordió indi que es manxa amb el peu). Quin és el teu instrument principal?
Crec que cap. Darrerament toco més l'acordió, però no m'atreviria a dir que soc acordionista. Fa uns anys t'hagués dit la guitarra, però tampoc no soc guitarrista. La veritat és que m'agraden molt tots els instruments. I tampoc no em considero un cantant...
 
Abans parlaves d'Uc i de Fabrizio de André. Vas versionar-los tots dos a la final del concurs Sons. Què representen per tu?
"Bona nit, blanca roseta" [que els Uc van gravar en el seu primer disc, Cançons d'Eivissa (Edigsa, 1974)] la conec de fa molts anys. Quan vaig decidir fer-la, em vaig posar en contacte amb Isidor Marí (un dels fundadors del grup). Li va semblar molt bé que la versionés i em va passar un article sobre quins poden ser els orígens d'aquesta peça. És molt interessant i supermediterrània! La faig sovint per començar els concerts, perquè els primers versos son molt adients: "Bona nit, blanca roseta, plena de bones olors, no hi ha al cel tantes estrelles, com vegades pens en vós". És molt maca, una cançó d'amor sense ser cap drama i positiva. Diu que el que vindrà serà millor que l'ara. I pel que fa a Fabrizio de André, a Itàlia és extremadament conegut, i quan vivia allà en tocàvem les cançons sovint amb els amics. És un artista que em sembla molt interessant, amb una posició molt compromesa amb els més desafavorits i una gran capacitat per trobar el millor a cada racó. Va ser també molt polèmic, ell venia de l'anarquisme més radical i sempre va defensar que has de fer allò que creguis i en tinguis ganes. Però sobretot, totes les seves cançons són precioses, especialment les lletres. És un gran poeta.