Les àvies xilenes de 2080 recordaran amb nostàlgia els seus himnes d'adolescència: el reggaeton de Danny Ocean i Daddy Yankee. Quedaran una mica més lluny, tot i que no oblidades (esperem!), les cançons de protesta de Víctor Jara, aquell "Te recuerdo, Amanda" d'amor que reclamava llibertat, o els cants maputxes de Kalfu. No per ser reggeaton, però, la memòria serà menys digna: ja no els diran "putes" a les que ballin "Dura" amb pantalons curts, serà una celebració irònica de les supervivents de la violència masclista. 

Quan les protagonistes de Paisajes para no colorear hagin de prendre pastilles per combatre l'artritis, recordaran que, quan tenien entre 13 i 17 anys, van viatjar a ciutats com Barcelona (al Teatre Lliure) per denunciar que "A Chile violen els drets humans": que moren nenes d'11 anys per contencions abusives, que han de parir nou mesos després de ser violades i que a Sebastián Piñera tot això li rellisca. Ho faran, clar, amb els hits que, malgrat algunes lletres repulsives ja superades (segon desig!), van ballar com mai per no amagar-se més dels propis cossos. Reggaeton com a resistència d'una nova generació a qui moure el cul li dona ales per fer-se visible, per no avergonyir-se de la seva sensualitat ni culpabilitzar-se per les agressions que pateix. 

En les seves reunions de cafè i 'manjar' futurista, les nou adolescents que han exhaurit entrades a Barcelona potser es recordin intenses dins d'una casa de nines, cantant a ple pulmó "Tu falta de querer" de Mon Laferte, cantant que precisament pels Grammy Latinos d'aquest 2019 va destapar-se el pit per mostrar un missatge de denúncia per la situació que viu el seu país natal. Les ancianes, que tindran marques de les revoltes populars de quan l'exèrcit va prendre els carrers, no subestimaran més les adolescents ni la seva força per cridar contra un tractament paternalista que no mereixen: faran twerk i posaran play a les llistes de reggaeton feminista que, entre tants altres estils, hauran acompanyat el canvi.