D’acord, comencem per la notícia dolenta. Sí, en l’estrena de Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019) a Barcelona, el so va ser més aviat dolent. Res estrany, d’altra banda, si tenim en compte que el concert era a l’Hivernacle de Poble Espanyol, un immens envelat de plàstic dissenyat per a tot, menys, molt probablement, acollir concerts de pop i de rock.

I sí, un xic descafeïnats: els bisos podrien haver estat millors, més encara després d’haver hagut d’interrompre diverses vegades la interpretació de “La cançó del soldadet”. Per la resta, va ser un concert monumental, amb uns Manel demostrant que, ara mateix, són al mateix nivell que qualsevol grup turista de la part mitja alta de la classificació que passi per casa nostra.

Posada en escena sòbria, els barcelonins van irrompre en escena descodificant la inquetant “Les formigues”. Amb el públic entregadíssim des de les primeres notes, van focalitzar la vetllada  en els dos darrers treballs (una reformulada “Captatio benevolentiae” va ser de les poques concessions a la nostàlgia) i van assolir el zenit en un tram final en què van sonar consecutivament “Jo competeixo”, “Les cosines”, “Teresa Rampell”, “Boy Band” i “Per la bona gent”. Brutal. El canvi de paradigma és definitiu i total.