opinió

Jo no ho vaig saber veure

Opinió de Roger Palà amb motiu de l'anunci del comiat de Txarango

El llarg viatge de Txarango, pas a pas

| 17/12/2019 a les 09:45h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, comiat, Txarango, Roger Palà, opinió
Txarango
Txarango | Vicenç Tomàs
Altres no ho faran, pero jo reconec que no ho vaig saber veure. No vaig ser ni prou llest ni prou bo. Devia ser molt a finals de 2011 o molt a principis de 2012. En aquella altra vida, jo no era Roger Palà periodista de Crític, sinó Roger Palà cap de redacció de la revista Enderrock. Una tarda com tantes altres ens va venir a veure a la redacció de Muntaner Nord un personatge clau en tota aquesta història. Es deia -es diu- Ixent Sampietro, de la promotora Èxits. L’Ixent és un mànager de raça, un mànager-mànager, de família de mànagers, un Mànager amb M majúscula de Mànager. (Norma número 1 del periodista musical: no et refïis mai del que digui un mànager). Ja feia temps que l’Ixent ens insistia amb una de les seves noves propostes, sense aconseguir que li féssim gaire cas. Aquell dia va venir amb la maqueta d’un nou disc. La vam escoltar i a mi, personalment, no em va dir gaire res. Ell ho tenia molt clar i anava fort: volia que féssim una portada. Una portada d’Enderrock per a un primer disc d’un grup desconegut, sense més trajectòria que un grapat de concerts i un EP amb un parell de temes. A més, jo els havia vist de reüll a l’Acampada Jove de 2011 i no m’havien fet ni fred ni calor. Una portada, Ixent? Vols dir? Jo no ho veia gens clar. Vaja, que ni de conya.

La maqueta era el disc Benvinguts al llarg viatge i el grup es deia Txarango.

Sí, jo no ho vaig saber veure. Però reconeixeu-me, com a mínim, la valentia d’admetre-ho. Perquè ara tots us diran que ells sí. Que s’ho havien ensumat des del principi. Que l’èxit dels Txarango estava cantat, que la fòrmula no podia fallar, que ells ho van veure clar des del minut 1. I sabeu què? Tots menteixen. Sense excepció. Perquè jo hi era i sé què va passar. I va passar que allò no ho vaig saber veure ni jo, ni cap dels periodistes musicals de Catalunya. Txarango? L’enèssim grup de fusió i mestissatge amb lletres reivindicatives i poètiques? Què té de diferent, què té de nou? No era el rotllo que molava. No era pop folk. No hi havia ukeleles ni lletres costumistes. Poseu-vos en el context de l’època: Manel havia publicat el primer disc l’any 2008. Triomfava el nou pop català. Txarango? No, amics. Tots menteixen. Allò només ho va saber veure l’Ixent, que es passejava per Barcelona amb un disc sota el braç.

Bé, l’Ixent i una mica també en Lluís Gendrau.

En Gendrau, editor del Grup Enderrock ho veia més clar. No del tot, però més que jo. Ho veia prou clar com per proposar-li una cosa a l’Ixent: fem una prova. Estrenem una cançó al web d’Enderrock. A veure què passa. Ho vam fer el 9 de febrer de 2012. La cançó era “Benvinguts”. Vam fer aquesta notícia. I va passar que se la van descarregar sis mil persones en menys d’una setmana.

Aquella setmana de les sis mil descàrregues vam fer el que millor sap fer l’Enderrock: saber veure que alguna cosa estava passant, i decidir que calia explicar-ho. Perquè el periodisme musical no hauria de consistir a pontificar des d’una torre d’ivori elitista sobre el que ha d’agradar i el que no a la massa inculta i illetrada. El periodisme musical ha de ser, abans que res, periodisme. I això requereix sempre baixar a l’arena, sortir de la redacció, obrir els ulls i les orelles, ensumar i veure què es cou. Si fas periodisme sobre música popular, has de saber veure i escoltar allò que escolta el poble, i més important encara: entendre’n les raons. Aquella setmana de les sis mil descàrregues vaig decidir que faria cas al poble. I també que, a diferència de la gran majoria d’ocasions, també faria cas al Gendrau. Faríem la portada. Va ser el número 197. L’editorial que vam escriure deia això: “Apostem pel grup del Ripollès Txarango abans i tot que el primer disc, Benvinguts al llarg viatge (DiscMedi, 2011), arribi a les botigues en format de CD. I ho fem perquè hem detectat que a la xarxa s’hi cou una explosió sonora amb relació al grup”. El text es deia “La vida és només patxanga”. Ho firmo tot encara ara, sobretot el títol.
 

Txarango Foto: Xavier Mercadé


Després tot va anar bastant ràpid. Recordo la sessió de fotos que els vam fer pel primer disc al Circ Cric i la portada amb el Marcel, l’Alguer i el Hippi. El concert de presentació a l’Apolo l’abril de 2012, a rebentar i amb tot el públic cantant les cançons d’un disc que havia sortit poques setmanes abans (no he tornat a veure res semblant: crec que mai més no ho veuré). Anar-los a visitar a l’estudi d’en David Rossell a Artés i ser dels primers a escoltar les cançons de Som riu. D’aquella trobada en va sortir l’entrevista de portada de l’Enderrock 221, març 2014. L'intro deia això: “Txarango ha captivat amb les cançons un públic apassionat, intergeneracional i interclassista, allunyat de les ínfules i pedanteria més hípsters. (...) la marea Txarango és una inundació de somnis i esperança sense aturador, el crit de guerra d’una generació inconformista que cerca lloc en la història”. El titular era “Marea de canvi”. Ho firmo tot encara avui, sobretot el tros de la pedanteria hípster i el de la generació inconformista.

Recordo més flaixos: el primer Clòwnia amb l’Arnau encara molt petit dormint al cotxet i nosaltres flipant amb la moguda que havien muntat allí a Sant Joan. Al·lucinar també quan l’Arnau va ser una mica més gran i, amb el seu propi criteri, va començar a flipar amb les cançons de Txarango fins al punt de cremar el reproductor de CDs del Suzuki Swift. Recordo el concert de final de gira de Som Riu al Sant Jordi. Escriure per encàrrec de Marc Isern el text de presentació als mitjans d'El cor de la terra: el vaig encapçalar amb una cita de Montserrat Roig –“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. Entrevistar-los per Crític al local d’Èxits a Horta i que m’expliquessin que s’havien fet cooperativa. Plorar cada cop que escolto “Et recordo”. Tot just aquest any, que l’Anna Palou m'emboliqués per anar a l’Espai Consciència del Clòwnia a moderar una xerrada sobre sobirania alimentària a 40 graus, i acabar conduint una tarda sencera de debats amb la Txell Bonet i els pares dels nois d’Alsasua.
 

Txarango al festival Clòwnia Foto: Xavier Mercadé


Tot això, fins al telegram d’ahir de l’Helena Martín. (L’Helena Martín, ara, fa el que feia jo fa deu anys a l’Enderrock, amb la diferència que ella sí que sap veure les coses). El missatge de l’Helena deia així: “Tinc una mala notícia i una proposta”. La mala notícia era que Txarango plegava. La proposta s’ha transformat en l’article que esteu llegint.

Balanç de situació: són les dotze de la nit, encara no he acabat el maleït text i segueixo sense poder comprar les entrades de l’últim concert de Girona, perquè la web em peta. Sí, amics, jo no ho vaig saber veure. Però sabeu què? Que potser el periodisme musical consistia no tant a saber-ho veure i penjar-se la medalla, sinó a adonar-se que alguna cosa passava i intentar explicar-ho sense prejudicis, fugint de l’odi que destil·len algunes xarxes i algunes persones tòxiques. Si es tractava de fer això, crec sincerament que vam guanyar-nos el jornal amb dignitat. “Hi ha grups amb missatge i n’hi ha que no, n’hi ha que tenen missatges de plàstic i altres que el tenen autèntic… No sortim a disparar, no volem estar enfadats amb el món. Volem participar per canviar-lo”. Això m’ho deia l’Alguer a la primera entrevista que li vaig fer. Ho firmo tot.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.