El cantautor de Riudebitlles Cesk Freixas ha fet una interessant piulada des del seu compte de Twitter que ha generat certa polèmica i moltes reaccions: "Em preocupa que molts músics d'aquest país abandonin la llengua catalana per fer les cançons en castellà. Torna a passar des de fa uns anys. M'entristeix, perquè anem perdent la referència lingüística que els joves necessiten per normalitzar l'ús social de la llengua".

No disposo de les dades exactes de quants artistes han canviat la llengua en els darrers anys, però sí que podem observar algunes tendències de músics que, o bé abandonen completament el català, o cada vegada inclinen la balança de la llengua per intentar treballar altres mercats més enllà dels Països Catalans. Recentment, recordem casos com els d'Itaca Band, Suu, Judit Neddermann, La Pegatina, Guillem Roma… que malgrat fer un repertori tradicionalment bilíingüe, en els darrers treballs han minimitzat la presència de cançons en català. Això sense comptar les aventures de músics que van canviar completament de llengua seguint l'"estratègia Serrat" que tan bons resultats va portar al noi del Poble Sec; alguns amb èxit –La Trinca, Albert Pla–, i d'altres amb resultats més discrets –Umpah-Pah, Sopa de Cabra, Gossos, Ja T'Ho Diré, Marina Rossell, Tomeu Penya…–. I també hi ha casos inversos com els de Marc Parrot, Beth, La Brigada o Mishima.

La reflexió d'en Cesk es situa en el context de la campanya impulsada per la Plataforma per la Llengua, 'Les xifres canten', adreçada al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya sobre polítiques de promoció de la música en llengua pròpia.

Ara bé, és culpa de la creació i la producció discogràfica els problemes d'ús de la llengua? Si observem les dades d'edició de discos en llengua catalana, a través d'un treball que fem anualment a través de l'Anuari de la Música, veurem la següent evidència:
 
Malgrat tenir una evolució clarament ascendent des de fa 25 anys, la producció de discos en llengua catalana –entenent com a tal els discos que almenys tenen una cançó en aquesta llengua– ha patit una caiguda notable (prop d'un 16%) en els dos darrers anys. És una conseqüència de la caiguda de l'ús de la llengua, o pot ser causada també per la disminució de l'edició discogràfica? Podem agafar les dades de la Biblioteca de Catalunya, de l'Oficina del Dipòsit Legal, i veure que entre el 2016 i el 2018, a Catalunya hem passat d'editar 1.633 referències d'àudio, a publicar-ne 1.454; una caiguda de l'11%, en una tendència a la baixa des de 2014. És aquest 5% suficient per alertar-nos? De moment no, perquè és una magnitud encara petita i les tendències de les dues estadístiques són inverses; però hem d'estar molt atents de quina és l'evolució en els propers anys.
 
Possiblement, el problema no vingui especialment de la banda de l'edició i la creació. Bona part de la responsabilitat de la situació que lamenta en Cesk Freixas és de la difusió d'aquesta música. Si estem en un moment òptim de creació, com és que tenim menys plataformes de difusió i promoció de la música en llengua catalana? Tot i que els formats convencionals –paper, ràdio i TV– han anat perdent pes específic a favor de les noves tecnologies de la informació basades en internet –YouTube, Spotify–, encara hem de fer incidència en el paper dels mitjans de comunicació. I és aquí on necessitem polítiques públiques per a l'estímul de la producció cultural en llengua catalana, que alhora en fomentin l'ús. I això no significa subvencionar la producció en funció de la llengua, sinó ajustar les vies perquè el tren de la difusió d'aquesta cultura avanci satisfactòriament.

La cultura, ens agradi o no, no és un sector exogen als mecanismes d'un mercat. Quan aquests fallen, l'Estat ha d'intervenir. I qui té les competències en matèria cultural és la Generalitat de Catalunya. Podem donar l'encàrrec als mitjans públics per a la creació de programes musicals i culturals que promocionin la creació en llengua catalana? Podem enumerar els programes musicals i culturals que TV3 ha decidit eliminar de la graella en els darrers anys: Sputnik, Sona9 TV, Tria 33, Via Llibre, Tot el temps del món, L'Hora del Lector, Amb filosofia… El darrer programa musical ha estat la versió televisiva d'El celobert de Lluís Gavaldà a iCat, que precisament no se centrava en la producció en llengua catalana.

Pot el CAC fer un estudi amb un mínim de rigurositat per forçar les emissores privades que operen a Catalunya a complir la llei del 25% de música en català? Encara hi ha emissores que afirmen que no hi ha producció –més de 1.000 discos l'any!!– i que els resta audiència. Això és objectivament fals. Si es programa música en català amb criteri, això genera audiència. Només cal observar la cada cop més ferma aposta que fa iCat en aquest sentit, i la nova línia editorial engegada per Els 40 a Catalunya programant amb normalitat llengua catalana en format de radiofórmula, i com això els ha fet créixer l'audiència a Catalunya!

Pel que fa a les plataformes de difusió digital de la música, és possible que sigui aquí on calguin polítiques més atrevides. Bona part del submón generat per plataformes com YouTube està inundat per productes i actors en llengua castellana i anglesa. Tot i que el consum de videoclips en llengua catalana –i la seva producció, altra vegada– està en ascens; possiblement aquest sigui l'últim nínxol de resistència lingüística a la xarxa. Ho evidenciàvem en aquest article; però malgrat les bones xifres, continuen a anys llum de la difusió digital en altres llengües.

Resumint: bona salut de la música, gran moment creatiu però amb poques finestres per a expandir-se i donar-se a conèixer. Calen polítiques culturals? I tant. Però no subvencionem en funció de la llengua. Normalitzem el mercat de la música en llengua catalana i donem a tots els artistes les oportunitats que es mereixen. Siguem atrevits en les polítiques digitals perquè és aquí on tot encara està per fer. I tots nosaltres, com a oients, donem una oportunitat a la música de quilòmetre zero. Si ho fem amb les pastanagues, per què no podem fer-ho amb les cançons?