opinió

El cotxe, la ràdio i la música

Opinió del fotoperiodista Jordi Borràs

| 12/02/2020 a les 11:30h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, opinió, Jordi Borràs, desacords
Jordi Borràs
Jordi Borràs | Juan Miguel Morales
Coses de la vida, gràcies al cotxe m’he reenamorat de la ràdio com mai abans ho havia fet. Recordo que quan era petit no m’agradava gaire perquè a casa acostumava a sonar RAC 105 quan calia escoltar música o bé Catalunya Ràdio quan es tractava d’entreteniment o informatius. Aquí s’acabava la pluralitat radiofònica. En el primer cas, la radiofórmula de RAC 105 m’avorria solemnement –sempre he pensat que, excepte comptades excepcions, el pop dels vuitanta va ser un producte horrorós–, i en el segon, quan sonava Catalunya Ràdio no m’interessava gaire perquè era massa petit per entendre de què parlaven uns locutors avorrits.

Al cotxe hi preferia mil vegades els radiocassets d’Antonio Machín que feia sonar ma mare que no pas les avorridíssimes havaneres del pare. No hi havia gaire varietat més a banda d’un parell més de cassets amb les Danses hongareses de Brahms i el “Carmina Burana” de Carl Orff, que, amb el seu ímpetu, casualment acostumava a sonar quan enfilàvem les terrorífiques corbes de Falset camí de Gandesa, el poble del qual és originària la família paterna.

Amb els anys van aparèixer espais que m’abellien més com El suplement, que va començar un ja llunyà 1988 durant els matins dels caps de setmana i que durant 20 anys va ser conduït per Xavier Solà. No em pregunteu per què, però tinc gravada a sang i foc la seva veu quan sortejava tortellets o lioneses els diumenges al matí i anàvem amb cotxe a casa la iaia, al Montseny a fer un volt o a Collserola de passeig. Una mica més gran, ja de preadolescent, em vaig enganxar a La nit dels ignorants, primer amb Carles Cuní i després amb la càlida veu de Sílvia Tarragona. Devia ser per aquells anys que em vaig desenganxar de la ràdio. El primer Walkman em va donar molta vida interior anant i tornant de l’institut amb els meus cassets atrotinats on sonava Sangtraït, Metallica, Soziedad Alkoholika, Megadeth, Obituary, Sepultura, Kortatu o Kitsch, entre una varietat prou limitada –vist des de la perspectiva actual d’internet– però suficientment àmplia per al meu món del mètal i la distorsió.

Va ser uns anys després, amb els 18 acabats de fer, que em vaig tornar a enganxar a la ràdio en una de les primeres feines que vaig tenir. Les llargues hores entre les quatre parets d’un magatzem em van fer lligar a un transistor. Poc després em vaig treure el carnet de cotxe i vaig seguir xalant fort amb el radiocasset del meu primer buga, un Citroen AX de 23 anys. Vaig recuperar oblidades cintes de casset i vaig atrapar noves emissores. Amb el temps aquell cotxe va anar a fer pet al ferroveller i en van venir uns de nous, fins a l’actual, on ja pots connectar el mòbil i fer màgia amb internet.

És ara que, curiosament, més ràdio he consumit i per tant més música a través de la ràdio. Rock FM, passant per Radio 3 o iCat figuren entre les meves preferides; des de programes en directe fins a l’inacabable món dels podcasts que sonen quan em toca fer quilòmetres. Gràcies a les meravelles radiofòniques d’aquestes emissores m’he reenganxat a la FM i he tingut el plaer de redescobrir, entre altres, la veu d’Albert Palomar, a qui vaig perdre la pista després del darrer disc amb Plouen. El seu darrer àlbum, La llosa del cavall (Segell Microscopi, 2019), és una delícia on podreu trobar joies com “Zel” o “Les llengües mortes”. I tot gràcies al cotxe. Quines coses, no?

Contingut relacionat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.