Si hi ha una bèstia escènica i transversal en el món de la música catalana, aquesta és Núria Feliu. De la cançó al cuplet i del jazz a la poesia recitada, sempre amb la voluntat irrenunciable de trepitjar un escenari, la cantant de Sants acumula vivències, històries i projectes musicals que han deixat empremta en molt diversos estils i més d’una generació. Al llarg de més mig segle de carrera ha enregistrat una quarantena d’àlbums i 400 cançons, fins a esdevenir la cantant catalana més popular i carismàtica. Aquest any se li ha concedit el Premi Enderrock d’Honor 2020.

Si fas una mirada a la teva carrera de més de 50 anys, de què estàs més orgullosa?
De tot! Quan faig una cosa, m’ho passo bé. Això no vol dir que no hi hagi dies millors i dies pitjors. Cada dia és diferent, cada local és diferent, cada públic és diferent… Quan em deien que sempre feia el mateix no ho tenien en compte. Els artistes evolucionem i cada dia som diferents, per tant no podem repetir cap concert igual.

En el teu cas, et va ajudar en aquell temps tenir un equip tècnic propi?
Jo tenia el meu equip i del meu tècnic i me’n refiava molt, però també ho havia passat molt malament. I a més em venien alguns cantants per demanar-me l’equip de so. Per què els l’havia de deixar si cobraven més que jo? I a mi em costava molts sacrificis mantenir-lo… Era un equip que havia comprat i que portava amb tres tècnics per sonar tal com volia. Al final, esclar, l’acabava deixant… Però penso que la història m’ha castigat pel fet de no ser compositora de les meves cançons.

Ho dius en referència als representants de la Nova Cançó i Els Setze Jutges?
Que donessin la medalla del Parlament de Catalunya a Els Setze Jutges pels 50 anys i a mi no em diguessin ni piu... Què vols que et digui? Em va saber greu. Hi va haver una mica de sectarisme. Sempre he quedat una mica al marge de la Nova Cançó. Ells eren de Filosofia i Lletres i jo no havia pogut acabar el Batxillerat perquè em vaig haver de posar a treballar al mercat… És igual, cal mirar al futur. Suposo que alguna cosa vam fer bé si ara hi ha tants grups i sobretot tantes veus femenines que canten en català.

Abans els que feien música eren els ‘nens dolents’ de la classe. I si ells tenien problemes, què passava amb les noies que us dedicàveu a la música?
El meu pare es quedava despert a la nit quan jo anava a assajar o a actuar. Un dia el vaig agafar i li vaig dir que si no li agradava el que jo feia, que vingués, que mirés i que en tragués les seves pròpies conclusions. Va venir un dia i ja va quedar tranquil. Em sembla que ho havia de fer, perquè al despatx on treballava li qüestionaven que em deixés sortir o arribar a la una de la matinada… Després, al Palau de la Música, li queia la bava...

Les noies no ho vau tenir gens fàcil.
Gens ni mica! I això que no era cantant d’orquestra, que encara tenien més mala fama. Ni tan sols els deien cantants, sinó vocalistes. Jo no m’hi vaig dedicar mai perquè vaig triar un altre camí. Vaig poder treballar amb Tete Montoliu i això em va marcar tota la vida.

T’importava el què diran?
No, jo venia del teatre, de l’Orfeó de Sants. Ja actuava i m’era igual el que diguessin. Sabia que el que volia era trepitjar escenari.
 
Què t’agradaria que la gent recordés de la teva trajectòria artística?
Quan vaig actuar el 1982 a la Cúpula Venus de Barcelona vaig interpretar estàndards de jazz, de pel·lícules i de comèdies musicals. Tot sovint anava a Nova York a veure les estrenes, i després les adaptava en català. El 1983 ja vaig estrenar Memory, i després n’han vingut altres que potser han transcendit més. Com pot ser? Per exemple, vaig ser la primera a gravar l’Applause, molt abans que es representés a Barcelona. Recordo que llavors vaig agafar el disc i la partitura, i vaig anar a veure Lluís Vidal. Li vaig ensenyar i va quedar blanc. La meva adaptació al català era molt millor... I també em quedo amb els cuplets que he cantat perquè he sentit com la gent s’emocionava. I també les musicacions d’Apel·les Mestres... Com que no he escrit cançons, he tingut la sort de poder escollir i tot ha estat magnífic.

Vas treballar i gravar un àlbum amb Tete Montoliu. Recordes com va anar?
Molt fàcil. Jo acabava de gravar el meu segon disc i el crític i assessor musical d’Edigsa, Albert Mallofré, va proposar de treballar amb el Tete. Ens volia presentar a veure si li venia de gust col·laborar. Vam anar un dia a casa seva i ell va començar a tocar “Willow, Weep for Me”, de Billie Holiday, i em va convidar a seguir-lo. Jo no tenia la lletra i vaig fer dos o tres tariroreos, però ja n’hi va haver prou. Va dir que sí. Vam preparar el concert del Palau de la Música, i va anar molt bé. S’ensorrava el Palau. 

Era un geni del piano que tenia un caràcter molt particular.
Sí. Era molt dur i tenia un sentit de l’humor molt agre. Em tenia desesperada. Feia unes introduccions a les cançons que no eren les pactades i jo anava una mica perduda... Fora de l’escenari costava de tractar-lo. De vegades, anant pel carrer, jo l’havia fet caure al forat d’un arbre... Eren petites venjances, perquè teníem una relació d’amor i odi. De vegades penso que era dolent expressament.

En l’àmbit de la Cançó, vas ser la primera a versionar Joan Manuel Serrat.
Sí, “Sota un cirerer florit”, tot i que m’hauria agradat fer tot un disc amb les seves cançons. No el vaig fer perquè suposo que la discogràfica devia tenir altres projectes i no els vaig convèncer. Vam ser molt amics. Recordo molt bé el dia que el vaig conèixer personalment. També hi havia en Raimon. Vaig pensar que feia un tipus de cançó que acabaria triomfant. Té cançons precioses.

Has dit que amb Serrat vau ser molt amics. Ja no ho sou?
Ara ja no ho som tant. Si ens trobem, estarem contents i segurament ens farem un petó però ja no tenim la mateixa amistat d’abans.

Per culpa del ‘Procés’?
És per culpa de les declaracions que ha fet. Crec que en algun moment no ha estat on li tocava i s’ha decantat per Madrid. A mi m’ha sabut greu. Érem molt amics i hem estat junts en moments difícils com quan es va morir la meva mare i el meu germà. Jo anava molt a casa seva a menjar pa amb tomàquet amb ‘berberetxos’. Li agradaven molt. Érem molt amics i en tinc molt bons records. Una vegada, a Montevideo, vaig veure Lágrima Ríos, que era la reina del candombe. Li vaig portar discos meus i vam estar xerrant. Al cap de poc hi havia d’anar a actuar Joan Manuel Serrat, però em va dir que no tenia prou diners per comprar-se una entrada. En tornar, li vaig explicar al Joan. “Fa quatre dies que vas per allà i ja coneixes més gent que jo!”, em va dir. Ell, que la coneixia i l’admirava, de seguida ho va solucionar. Aquell dia Lágrima Ríos va entrar al teatre de bracet del president de la República d’Uruguai i el teatre s’ensorrava. De tota manera, tinc ganes de gravar un disc recitant poemes de Serrat, perquè són lletres precioses. Ja li he dit a ell i tot. Espero que ningú no em foti la idea...

I què n’ha quedat de la teva relació amb els artistes d’El Molino?
Amb ells hi mantinc una relació fantàstica des que vaig gravar un disc de cuplets. Va ser apoteòsic. Mai El Molino no havia estat tan ple. Venien cotxes antics des de la plaça de Sant Jaume, baixaven per la Rambla, paraven davant i sortien vestits d’època. I quan cantava a la Cúpula Venus, els dilluns anava a El Molino a fer cuplets. Ho vaig fer amb la condició que tothom cobrés. Amb les artistes ens hem anat trobant per anar a berenar… Una vegada un representant em va dir que no les malacostumés... He tingut molta relació amb Merche Mar i amb Àngel Pavlovsky... M’he donat molt a la mala vida!

Et sents estimada per la gent?
Sí, crec que la gent m’estima perquè a part de la Cançó he fet activitats en l’àmbit social: he musicat poetes, he cantat country, he proposat de fer concerts de jazz a les caves... i fins i tot he apadrinat cassoles d’arròs. I aquest tipus de coses les he fet sempre de bon grat. Si ara anéssim pel carrer t’esgarrifaries de la quantitat de gent que em diu coses.

Què t’ha quedat per fer?
M’hauria agradat poder compondre alguna cançó meva. He estat massa bona fe. Hauria d’haver fet dues o tres cançons i haver-les portat a la SGAE. He estat molt per la música i he recorregut tots els pobles. Cada setmana soc a un lloc diferent. No he parat mai a casa, ni quan cantava ni ara. Sempre he anat on m’han cridat. I sempre he trobat molta estima per part de la gent.