​'Som 8.000 anys abans de Crist. Queden molt lluny els temps en què l’home era caçador-recol·lector i uns nous costums comencen a estendre's per tot el món. Tot? No, tot no! Hi ha una petita comunitat que es resisteix al progrés del neolític i defensa la bona vida del paleolític'. Així expliquen 2princesesbarbudes el quart disc, La bona vida (CK Music, 2019), que ha obtingut el Premi Xesco Boix en el marc dels Premis Enderrock 2020. 2princesesbarbudes és un projecte musical de música per a tots els públics encapçalat per Helena Casas i Marc Marcé. N’hem parlat amb la compositora i cantant.

Què és la bona vida?
És la vida que portava l’home al paleolític quan encara no s’havia inventat la propietat privada, el capitalisme i totes aquestes coses que després li van anar complicant la vida.

O sigui, des del paleolític ençà hem anat empitjorant?
Sí, però això no ho dic només jo. Del paleolític fins ara ens hem anat complicant la vida. Hi ha paleontòlegs que també ho veuen així. La idea no és meva però m’agrada.

És música per adoctrinar?
No! Nosaltres fem poesia i no pas aquests pamflets que se senten avui dia. Hi ha lletres d’altres grups que sí que són bastant adoctrinadores. Això del capitalisme no ho diem a l’espectacle sinó que expliquem que tenien una vida més senzilla.

Una característica de 2princesesbarbudes és que feu discs temàtics per a nens…
És una feinada però és un fil per anar estirant. Nosaltres treballem per projectes. Què ens interessa a nosaltres? Viure bé. Pensem per què vivim malament i a partir d’aquí surt el concepte que ho lliga tot. El disc passat eren les orenetes i en aquest, el paleolític. Quedem amb gent especialitzada en el tema i el resultat el passem per la nostra imaginació. Així surten les lletres.
Treballeu de manera diferent que quan feu cançons per a ‘grans’?
I tant que sí. És molt més difícil. La música és igual de difícil i a més no tenim una llibertat completa pel que fa al text. Fem música per a tothom però que també és apta i això vol dir que hi ha temes que no toquem. I, és clar, que no quedi nyonyo. És molt complicat.

Les lletres estan molt treballades, sobretot pel que fa a les rimes.
És una passió que tinc de fa molt de temps i ho aprofito. Com dibuixar, també aprofito els discos per fer dibuixos.

La metodologia és la mateixa. I els públics?
Nosaltres no tenim un sol públic. El que fem agrada als nens però els que ho aprofiten més són els pares, mares, tiets, tietes, avis, àvies… El millor concert que hem fet mai va ser a Cornellà davant de cent persones amb una mitjana d’edat de 80 anys. Va ser brutal perquè estaven molt atents al que dèiem i van riure molt. Va ser una passada.

Una altra característica és que traduïu els discos a diferents idiomes.
Sí. Amb el teatre se sol fer. Jo soc una mica freak de les llengües i puc cantar també en castellà, en francès i en basc. És una experiència molt divertida, sobretot el procés de traducció perquè per culpa de les rimes hem de posar coses diferents. He constatat que l’humor català és molt diferent del basc. Ho va traduir una bertsolari que em proposava adaptacions que a mi no em feien gràcia. Però les traduccions les fem un any més tard. Ara estem amb el disc en català.