Efecte bola de neu: la fascinació d’uns adolescents barcelonins per la música d’El senyor dels anells ha desembocat en un grup d’èxit que factura folk-fusió eclèctic i festiu. El Pony Pisador presenta el seu segon disc, Matricular una galera (Cooppula, 2019), i en parlem amb els membres de la formació.

Com va néixer la història d’El Pony Pisador? 
Adrià Vila (mandolina): Ara fa deu anys, amb el guitarrista Ramon Anglada ens vam entusiasmar per la música de la banda sonora de les pel·lícules d’El senyor dels anells. D’aquí ve el nom d’El Pony Pisador, que és la taverna on es reuneixen els hòbbits per beure cervesa i ballar. Després vam anar indagant i vam anar descobrint la música celta, i es van anar incorporant en diferents fases els integrants del quintet actual.

La música celta és la base de tot? 
Martí Selga (flautes): Es podria dir que sí, però a partir d’aquesta base no parem d’afegir altres elements que també ens agraden i nous estils que anem abordant.

Guillem Codern (banjo): Anem aprenent sobre la marxa, perquè som autodidactes. Amb la mandolina i el banjo, per exemple, ens hi hem posat des de zero.

Vau debutar amb Yarr’s i trons! (autoeditat, 2016), amb una ‘ambientació pirata’, i ara heu gravat Matricular una galera (Coopula, 2019), on manteniu la mateixa línia però ampliada. Fer música amb tants referents és una manera de viatjar? 
A.V: Absolutament! No ens posem fronteres. Aquesta és la nostra manera de funcionar, i a més ens ho passem molt bé.

G.C: És cert que incorporem molts elements diferents, però hi ha un tret comú que és el cant polifònic popular.

Les cançons de treball marineres són un altre eix central del grup. Com hi heu anat a parar?
Miquel Pérez (violí irlandès): Com hem dit, ens fascina descobrir i aprendre tota mena de tradicions musicals. Les anomenades sea shanties tenen al darrere unes històries brutals i, a més, ens han obert les portes a viatjar per molts països, perquè hi ha tot un circuit vinculat a aquest repertori.

Sea shanties, havaneres i músiques turques combinades amb tonades heavy i bluegrass, ragtime i els compassos d’amalgama... Amb tants ingredients, no us costa trobar la proporció perquè la poció funcioni? 
M.S: Molt! El fet que abastem tants referents i que tinguem un aire desenfadat no vol dir que no intentem fer-ho amb el màxim rigor.

A.V: Sovint hem passat hores i hores d’assaig per resoldre un parell de compassos.

Al nou disc també heu fet una incursió en el bluegrass, i confesseu que hi va haver un primer intent fallit. 
A.V: El 2014 vam intentar acostar-nos a aquest estil i els resultats van ser desastrosos. Després, quan vam viatjar als Estats Units, vam conèixer i fer classes amb David McLaughlin, mandolinista de The Johnson Mountain Boys, i ens hem animat a tornar-hi.

G.C: El bluegrass és ràpid i tècnicament exigent, i al principi no estàvem preparats. Ara ja ho estem una mica més...

Tant al disc com des de l’escenari transmeteu un fort sentiment grupal?
A.V: Això ho tenim molt clar. A El Pony Pisador no hi ha cap 'frontman', sinó que ens agrada presentar-nos com un grup homogeni, en el qual totes les parts són igual d’importants i funcionen conjuntament.

En el pla vocal això es nota molt. No només canteu tots, sinó que en una mateixa cançó podeu anar desplegant canvis de tons. 
M.S: És molt agraït per al públic i també molt divertit per nosaltres. Més que el lluïment personal com a cantants, busquem la festa col·lectiva i el sentiment de comunitat.

A.V: També cal dir que som afortunats de tenir veus molt diferents i contrastades, de manera que podem jugar molt en aquest aspecte i anar provant tonalitats diferents.

També heu gravat una cançó de la república asiàtica de Tuvà (“Daglarym”) on us endinseu en el seu cant gutural característic.
G.C: Hi he viatjat un parell de vegades per conèixer la seva tradició de cant, i és fascinant. Fins i tot vaig participar a un concurs amb gent de les regions del món on es canta (Tuvà, Mongòlia, el Japó...), i també érem uns quants friquis de la resta del món...

M.P: En Guillem no ho dirà perquè és una persona modesta, però cal dir que ell va ser qui va guanyar el concurs!

G.C: És cert, vaig guanyar...

Quina relació teniu amb l’espai ocupat de la Casa Buenos Aires de Vallvidrera?
G.C: És un centre ocupat que fa una tasca cultural molt important. Hi hem actuat diverses vegades i també vam gravar-hi el videoclip de “Lime Scurvy”, un sea shanty humorístic. Al vídeo reproduïm l’estètica del cinema mut i anem vestits de finals del segle XIX. La Casa Buenos Aires, que és d’aquella mateixa època, va ser l’escenari ideal.

Heu actuat per mig Europa, els Estats Units, el Canadà... i ara viatjareu a Austràlia. 
A.V: Sí, com dèiem abans, als països anglosaxons amb el repertori de sea shanties hi ha un important circuit de trobades i festivals vinculats al gènere, una mica com el que passa aquí amb les havaneres. I com que nosaltres som joves i venim d’un lloc nou, ens reben amb els braços oberts.

G.C: A Catalunya no hem entrat tant en el circuit folk com en el de festes majors. Estem molt contents d’haver animat moltes nits de festa amb una proposta acústica.