Format per cinc ‘sospitosos’ habituals de l’escena underground catalana, Llacuna presenta un segon disc de hardcore-punk, Incendis (BCore Disc, 2020), ple de ràbia i missatges contundents. El nou treball arriba tres anys després de l'EP de debut, Llacuna (Saltamarges, 2017), amb un canvi de sonoritat que mostra el camí que està escrivint la banda. En parlem amb ells.



Heu trobat el vostre so amb Incendis?
El disc ha resultat ser un híbrid entre la nova sonoritat que estem practicant darrerament, més melòdica i detallista, i la del primer disc, que era més trencada. Ara mateix estem oberts a investigar noves afinacions obertes de guitarra i també altres maneres de compondre cançons, que tindran cabuda al proper treball.

La melodia forma part, juntament amb la ràbia i la contundència, del contingut de les vostres cançons.
Una cosa no està renyida amb l’altra. A Incendis hem abaixat la intensitat d’algunes parts de les composicions per tal d’aconseguir més punch en les altres.

La incorporació de la trompeta aporta un altre aire?
Molts dels grups que escoltem la fan servir. Al primer disc ja hi era, però ara hem volgut que hi fos més present. El trompetista, Marçal Coll, ha escoltat molt de punk però també té altres influències que ens donen diferents colors.

La música és diversió i protesta, però també una via d’escapatòria?
Totalment, serveix per trobar-nos tots cinc, sortir a tocar i divertir-nos, a més d’estar en contacte amb l’escena i els amics que toquen en altres grups, tenen un segell o petites promotores de concerts. També és un vehicle per expressar les nostres conviccions més polítiques.