entrevistes

Alguer Miquel: «Si l’obra de Txarango és com una saga de llibres, aquest n'és l’últim volum»

La banda treu demà el darrer disc, després de deu anys d'història, i ens en dona quatre claus

Amb Txarango «A la deriva»

| 18/06/2020 a les 14:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Txarango, Alguer Miquel, Sergi Carbonell, entrevista, actualitat, entrevistes
Txarango
Txarango | Bernat Almirall
Haureu llegit moltes vegades algun periodista musical afirmant que un grup ‘ha revolucionat la música catalana’. Us explicarem un secret: la majoria de vegades és mentida o, com a molt, és mitja veritat. En poquíssims casos és cert. Un d’aquests casos és Txarango. I ho és perquè la seva obra i trajectòria transcendeixen la música. Txarango és un fenomen social que representa els ideals, lluites compartides i somnis de gran part de la societat catalana de principi del segle XXI.

Després d’una dècada en directe, el grup s’acomiada amb un quart i últim disc, De vent i ales (Halley Records, 2020), que demà veurà la llum, i una darrera gira, que tindrà lloc entre la primavera i l’estiu del 2021. És una història de desenganys i contradiccions, però també de lluites i revolucions compartides. És hora de tornar casa i fer balanç.

Tots els discos de Txarango són una gran defensa del viatge, però en el darrer hi és més present, tant en les sonoritats com en les referències poètiques i polítiques. Què us ha aportat el viatge?
Alguer Miquel: El viatge per a Txarango ha estat la metàfora de la vida i una oportunitat de créixer. Viatjar ens ha servit per prendre consciència de com som de privilegiats d’haver nascut on hem nascut. Al principi, quan vam muntar el grup, recórrer món era un somni: volíem tocar i voltar, i no pensàvem gaire més enllà. Però a partir d’un cert moment els viatges ens van fer esclatar com a persones i moltes coses van canviar dins nostre. Ens vam adonar que el que marca la diferència no són les coses que fas, sinó el lloc des d’on les fas. Hem conegut l’Europa de les cunetes i els refugiats, les comunitats indígenes del Brasil, l’Índia... Vivim en un món desigual: nosaltres podem anar amunt i avall i altra gent no té garantit el dret a la lliure circulació. Ser conscients d’aquest privilegi ens ha canviat com a persones.

En aquest procés de presa de consciència bona part del negoci de la música no us ha agradat. Heu aplicat un model propi, creant una cooperativa i impulsant projectes d’economia social i solidària. Fins a quin punt és factible en un món competitiu?
A.M: Des que vam començar hem trobat gent que parlava el nostre llenguatge i que ens ha ajudat a créixer. Però amb el pas del temps ens hem sentit més incòmodes amb tot el que envolta la indústria de la música. Txarango ens sentim uns orfes dins el sector musical: no tenim casa. Parlem un altre llenguatge. No sentim, per exemple, que hi hagi espais on poder tocar que vagin en direcció a una economia del bé comú, de posar la vida al centre de tot. La música és un món bonic i alhora molt cabró. Tothom hi entra per il·lusió i per amor. En aquest país no hi ha ningú que no hagi entrat en un estudi de gravació amb la idea de ser feliç compartint les cançons. Però llavors és quan arriba el dinosaure de la indústria, que és carnívor i violent, t’agafa i et devora i pot jugar amb la il·lusió i els somnis. En un primer moment l’únic que vols és gravar un disc i treure’l, i tot et sembla bé. Però de cop ja ets dins la roda.

Sergi Carbonell ‘Hippi’: De mica en mica hem anat prenent consciència de les pròpies contradiccions. Potser eren coses que abans ens semblaven normals, i en aquest procés de creixement les hem començat a detectar. I a partir d’aquí hem començat a treballar per tenir-ne el mínim possible. Aquesta era la idea per tancar el nostre viatge musical creant una sèrie d’eines que quedessin més enllà de nosaltres. Així, si algú entra en aquest món com va fer Txarango quan teníem 20 anys, molt il·lusionats però il·lusos, es pot trobar unes estructures que a nosaltres ens hauria agradat utilitzar i que hem trigat molt a aprendre que eren importants.

'De vent i ales' és un disc molt llarg, amb setze cançons... Potser això en si ja és una declaració d’intencions, en un moment en què tothom prioritza publicar senzills i els discos es diu que ja no tenen sentit.
A.M: Sí, és llarguíssim, per què negar-ho! [Riuen]. De fet, sempre hem tingut tendència a fer discos llargs! Una de les raons és que el procés creatiu del disc va començar després d’haver pres la decisió que seria l’últim que gravaríem. I això ja ens va donar una altra dimensió. El grup ha treballat de manera molt més implicada en tota la producció i hem volgut que hi fossin presents totes les idees. En altres discos potser vam deixar fora algunes cançons, però en aquest hem volgut que la totalitat dels membres de Txarango s’hi sentissin representats. Des que vam començar tothom ens deia que això de fer discos tindria els dies comptats, que el que importava de debò era el single i anar publicant cançons... Però amb el pas dels anys hem establert una relació amb la gent que escolta Txarango i que ha cregut en la idea de fer i escoltar discos. A més, gravar un disc també pot ser una forma de rebel·lia davant un model que busca rendibilitzar i capitalitzar al màxim cada cançó.


En l’aspecte sonor és una prolongació natural del món de Txarango. Quan l’has escoltat dos cops ja és com si l’haguessis escoltat sempre. És un disc volgudament continuista per culminar una única obra que en realitat són quatre discos?
S.C: De propòsits i apriorismes no en solem tenir gaires en el moment en què comencem a compondre. L’únic propòsit és ser fidels al que hem estat sempre. Algunes vegades a l’iniciar la feina creativa visualitzem alguna idea o algun concepte, però en aquest cas no ha estat així. En realitat, no hem tingut un propòsit gaire marcat.

A.M: Sí que quan escoltes mil referents et deixes portar per la música que s’està fent. Però nosaltres hem posat el fre de mà moltes vegades a l’estudi. No volem guanyar cap cursa ni ser els més moderns, no volem deixar-nos endur pel que funciona si no ens agrada. Per això, De vent i ales és un capítol més de la nostra aventura i no trenca amb res del que hem estat. Ens hi volíem sentir còmodes. Si l’obra de Txarango la podem llegir com una saga de llibres, aquest és l’últim volum.

Musicalment és el disc on l’Àfrica té un paper més rellevant... Què aporta la sonoritat d’aquest continent a Txarango?
A.M: Els nostres impactes musicals són els que té tothom: el que t’arriba, el que escoltes a la ràdio, els discos dels pares que has sentit a casa... I, en el nostre cas, també una forta influència de les vivències al llarg dels viatges. L’Àfrica ens va fer tornar a la rotllana, a la idea de la música en comunitat que, en certa manera, ja havíem conegut al principi de tot a Barcelona, quan quedàvem al port amb altres músics per tocar fins a altes hores de la nit. En aquell temps, la música no era una feina sinó una eina central de la nostra manera de viure. I de cop, després de molts anys, quan el grup ja estava inserit en la roda dels concerts i les gires, vam anar al Senegal i vam tornar a sentir la música com la sentíem abans. Al Senegal la gent viu la música en comunitat de manera central, des dels més joves fins als més grans. Aquí, en canvi, és un producte de consum, no vivim a través de la música, no la fem en família com sí que passa a altres llocs del món o com encara fan els gitanos. Aquesta manera de viure la música ens enamora i ens flipa.


Després de deu anys, us sentiu una mica desenganyats de tot?
A.M: Amb Txarango sempre hem intentat escriure des de la proposta i mai des de la queixa. Però la veritat és que estem en un moment emocional difícil, perquè la proposta autoproduïda que volíem presentar, la nostra última gira El Gran Circ, no serà possible dur-la a terme per tota la crisi del coronavirus. Amb les mesures sanitàries actuals no és viable, per exemple, realitzar els concerts a la carpa de circ, perquè si hem de limitar l’aforament a la meitat de la capacitat, no surten els números de cap manera. És totalment deficitari. Els concerts finals s’hauran de plantejar de manera totalmemt diferent.

Fins a quin punt us ha impactat com a músics la crisi de la covid-19?
A.M: Ha estat un procés frustrant, perquè portàvem més d’un any ideant el projecte amb la implicació de molta gent. Després d’una dècada havíem arribat a un punt en què podíem plantejar un espectacle a la nostra mida i decidir com moure’l per tot el territori sense dependre d’altres condicionants externs. A més, vam voler fer-ho construint espais culturals lliures d’empreses amb les quals no volem tenir res a veure, i creant una xarxa cooperativa que funcionés de manera autogestionada en molts aspectes diferents, des de la gestió de la venda de cervesa a les barres fins a la venda d’entrades. Moltes d’aquestes iniciatives tiraran endavant encara que la gira no es faci tal com havíem previst, però altres no, perquè només tenien sentit de manera associada a la gira de concerts.

Per quin motiu s’acaba Txarango?
S.C: Cada vegada que acabem una gira ens agafem un temps que serveix perquè cadascú reflexioni i pensi què li ve de gust fer. Vam acabar l’última gira molt cansats, amb un viatge al Brasil molt intens. Al cap d’uns mesos, quan vam tornar a reunir-nos per parlar, vam adonar-nos que ja havíem fet el camí que havíem de fer. Tot el que ha envoltat i hem viscut amb Txarango és fantàstic però no ens volem adormir, som molt intensos i ara és el moment de viure altres coses.

A.M: Txarango ha durat deu anys, un terç de la nostra vida, i les coses s’han de saber acabar. Al principi anàvem tots molt coordinats però ara ens trobem en moments vitals molt diversos i cadascú viu Txarango amb una intensitat diferent. Hi ha qui vol conciliar més amb altres projectes, amb la família... En el món de la música moltes vegades entres en una roda que es va repetint: disc, gira, promoció, assajos... Ara ens fan més il·lusió altres projectes, i tenim la sensació que ja hem recorregut el terreny natural del grup, amb els festivals i les festes majors per Catalunya. Per tant, vam decidir fer un últim disc i gira quan encara teníem energia, i haver-ho plantejat així ens ha donat la il·lusió per viure de nou tot el procés creatiu. No és un treball més, és l’últim disc i l’última gira de Txarango. És el darrer cop que farem junts tot aquest procés. Per nosaltres és una celebració. Hem recuperat un plus que no teníem des de feia temps. Per tant, millor acabar-ho ara, quan encara estem tots entregats amb el projecte, que no pas que el grup s’hagués anat desmuntant sol. Acabar bé les coses és difícil.


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.