actualitat

Morricone xiula a tot arreu

Repassem versions de tota mena del gran compositor italià, mort avui a Roma

| 06/07/2020 a les 18:07h
Especial: Actualitat
Arxivat a: Enderrock, actualitat, banda sonora, Morricone
'El bueno, el feo y el malo'
'El bueno, el feo y el malo'
La mort a Roma aquest dilluns 6 de juliol del genial i prolífic compositor Ennio Morricone suposa la fi d'un gegant de les bandes sonores i de la música popular. Com a mostra de la profunda petjada, repassem unes quantes versions dels més diversos estils fetes des dels Països Catalans.

Un xiulet pot tenir la força i l'expressivitat de tota una orquestra simfònica. I alhora, una gran formació pot sonar, si està ben dirigida, amb la naturalitat d'un xiulet. En tots dos pols Morricone va ser un mestre. Sense rival a l'hora de trobar els sons idonis en cada moment per subratllar l'èmoció d'una escena, sigui aquesta sobre la lluita obrera a la Itàlia del segle XX, sobre un duel sota el sol inclement d'Arizona-Almeria o sobre una matança d'indígenes a les missions jesuïtiques del Paranà.
 
Per aquests verals, uns dels primers en endevinar la categoria artística de la música que Ennio Morricone va facturar per als spaguetti western de Sergio Leone van ser el grup liderat per un parell de joveníssims germans gitanos crescuts al carrer de la Cera de Barcelona: Los Amaya y su Combo Gitano. Les seves versions per rumba catalana de "La muerte tenía un precio" i "El bueno, el feo y el malo", publicades als seus dos primers EPs de la casa EMI Regal, el 1969 i el 1970, son siderals, amb bongos i palmes posant ritme a les característiques guitarres i cors vibrants de José i Delfín Amaya.


En un pla molt diferent, més reivindicatiu, "La marxa de Sacco i Vanzetti" ("Here's to You" en el seu títol original), extreta de la banda sonora del docudrama Sacco & Vanzetti (1971), va esdevenir ràpidament un himne del cançoner progressista a través de Joan Baez, que no ha deixat de cantar-la arreu del món, i de la versió francesa que en va fer Georges Moustaki. Marina Rossell, íntima amiga de Moustaki, la va cantar en català al seu disc Marina Rossell canta Moustaki vol. 2 (Satélite K, 2014). I Joan Isaac, aquest cop en versió plurilingüe i coral, tancant el seu disc en directe al festival BarnaSants Cançons d'amor i anarquia (Picap, 2014) , en companyia de Wayne Scott, Sílvia Comes, Olden, Juan Carlos Biondini, Anna Roig, Dani Flaco i Jaume Arnella.


Terriblement evocadora, la música de Morricone parteix de les pantalles i arriba absolutament a tot arreu. Al Tradicionàrius, per exemple, hi va sonar fa ja uns quants anys en un format tan sorprenent com suggerent: gralla i orgue. "Gabriel's oboe", un dels números més emotius i lírics del film La missió (1986), va prendre una nova volada de la mà del duo de Vilafranca del Penedès format per la gralla de Jordi Mestres i l'orgue de Jonatan Carbó.


El guitarrista mallorquí Joan Tugores va recrear la música d'Ennio Morricone, i també la del seu pare Nino Rota i el seu fill Nicola Piovani, en un disc deliciós, Morricone-Rota-Piovani (Blau, 2013), on no hi falten títols com "C'era una volta in America" o la celebèrrima "Cinema Paradiso". Aquesta darrera, melodia que ha acompanyat mars de llàgrimes en els espectadors de tot el planeta, l'ha cantada també en directe, sovint com a bis, la temperamental cantant algueresa Franca Masu. I en l'àmbit simfònic, l'Orquestra Simfònica del Vallès en va fer una de les parts culminants del seu muntatge De pel·lícula!


L'imaginari sonor de Morricone, com el de Nino Rota, lliga la mar de bé amb els arranjaments per a cobla. Eduard Sendra ha arranjat, per exemple, la suite Moment for Morricone, mentre que la Cobla Contemporània inclou un passatge d'El bo, el lleig i el dolent a la seva "Sardanes al cine", inclosa a Sardaxou 2 (Àudiovisuals de Sarrià, 2016). I en banda també s'ha gravat Morricone. Per exemple, la Banda de Música de Sabadell, que l'any 2006 va celebrar el seu 150 aniversari amb Una estona amb Morricone.

Morricone ha alimentat també projectes genuïns o inclassificables. Pascal Comelade, the one and only, va fer una versió de "C'era una volta il west" al seu disc Haikus de pianos (Eva Records, 1992). I Carles Cases, compositor bagenc que manté amb la música per a cinema una relació de les d'abans, va empescar-se Els intocables de Carles Cases, on combinava escenes de la sèrie Els intocables d'Eliot Ness i la pel·lícula Els intocables (1987, amb banda sonora de Morricone), aportant-hi una música pròpia però d'influència morriconiana. I de fet, el bagenc hi ha fet un tribut: "Once Upon A Time in America". Per la seva banda, Lo Pardal Roquer, amb la seva ànima entre rockabilly i wagneriana, va fer una versió ponentina del clàssic dels clàssics dels spaguetti westerns, adaptant-lo com a "El bo, el maixant i el lleig".


Si deixem les versions i ens acostem al món dels referents i les influències, cal fixar-nos en Lluís Llach (amb qui Cases va col·laborar durant molts anys), que, d'alguna manera, va fer-li un homenatge amb la cançó "Un cinema paradís, si us plau", inclosa al disc 9 (Picap, 1998). I encara més "Cinema Paradís", perquè Santiago Auserón la va cantar per al disc de La Marató de TVC del 2013 al costat del saxofonista Dani Nel·lo. Aquell any, el projecte estava dedicat a les malalties neurodegeneratives, i es va triar aquesta melodia, que s'arrapa a l'espectador i subratlla la sentimentalitat i els records dels protagonistes del film d'una manera magistral.


I menció a part mereix el xiulador professional Curro Savoy, que, després d'aparèixer com a nen prodigi a la tele i provar sort com a "El rey del rock", va engegar una carrera discogràfica a Barcelona i es va guanyar la fama xiulant, precisament, les bandes sonores de Morricone per als spaguetti western. Segons explica en Curro, és la forma de la seva dentadura el que li ha permès xiular amb tanta precisió.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.