El BarnaSants vol un centre estable de cançó d'autor a Barcelona. Un informe realitzat per la sociòloga Gemma Ponsa, sota la direcció del professor en ciència política i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà, n'avala la viabilitat. A més, l'informe proposa també que es creï un centre de documentació on que s'hi puguin fer altres activitats relacionades amb el gènere. Aquest dimarts diversos cantants d'arreu del món tenen previst fer públic un comunicat de suport al projecte. En parlem amb Pere Camps, fundador i director de BarnaSants.

Com ha nascut la idea de l’Ateneu de la Cançó?
Des de fa deu o quinze anys, a cada inauguració del BarnaSants i a cada roda de premsa, insisteixo en la necessitat de crear un espai estable per a la cançó d’autor. Ara en diem Ateneu de la Cançó però també es podria dir Centre de la Cançó o Casa de la Cançó. Es tracta de tenir un centre de producció i una programació estable. BarnaSants no ha tingut mai un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona perquè teòricament ho impedeixen els interventors i també ens posaven traves a fer un Ateneu de la Cançó. Ara, el treball de Gemma Ponsa posa negre sobre blanc i demostra que, si hi ha voluntat política, sí que és possible de fer. Seria un model similar al del CAT o al de la Sala Beckett. La cançó d’autor és una disciplina que està entremig de la música i el teatre. Als nostres concerts s’hi va a escoltar i no a ballar.

El projecte transcendeix més enllà del d’una simple sala de programació.
Sí. Hi volem posar un centre de documentació, que s’hi facin tallers… Tot això va començar perquè la Gemma Ponsa va estar amb una beca al BarnaSants i li vam demanar que treballés sobre les bases d’un Ateneu de Cançó. I va treballar també en buscar la manera que tot plegat tingués un encaix jurídic factible.

Quin seria l’àmbit d’actuació, pel que fa a l’estil?
Reivindico la cançó d’autor entesa a la manera del cinema d’autor. A l’estil del que parlava la revista Les cahiers du cinema. A mi m’interessa una cançó compromesa, que faci pensar. Julio Iglesias també canta però no m’interessa gens. Per entendre’ns, cançons que tenen una lletra propera al poema, que fins i tot aguantarien sense música; només recitada. Però el que més defineix és que la gent vingui a escoltar. Un Springsteen acústic hi tindria cabuda, un Springsteen elèctric, no.
 
I pel que fa a l’àmbit territorial abraçaria tot el món? Bob Dylan hi tindria cabuda?
Sí. Si vingués Bob Dylan ja em podria retirar…

Em refereixo en l’àmbit de documentació.
Sí, és clar. En una primera fase hauríem de saber què hi ha sobre la Cançó en diferents espais memorístics. I després, facilitar la feina pels estudiosos de la Cançó. Saber què tenim nosaltres i què hi ha a altres llocs.

Fa uns anys que a Girona es va anunciar la creació d’un Centre de la Cançó que encara no s’ha fet. Heu estat en contacte?
No ho sé. Recordo aquest intent de muntar el Centre de la Cançó però fa temps que no en sento a parlar. Jo penso que un centre d’aquestes característiques ha de ser a Barcelona. Des de Barcelona es pot projectar la cançó d'autor a tot el món. Sobretot ha de ser a Barcelona l’espai que aculli la programació estable. El centre de documentació el podem fer a una altra banda i crec que ens hem de coordinar amb tothom. Si el fem a Girona, collonut, i si algun altre aspecte el podem fer a Terrassa, perfecte. Però ara hem d’aconseguir posar la primera pedra.

Quan pot estar en funcionament?
Depèn de l’espai que sigui. De si és un espai municipal, de si ja està equipat amb equips de so i de llum, de si s’hi han de fer obres… Per entendre’ns, si l’Ateneu es fa al Harlem Jazz Club o a la Sala Muntaner, per exemple, podria ser molt ràpid. Si s’han de fer obres s’endarrerirà tot. És molt important començar perquè una vegada estigui en marxa ja tot serà més fàcil.