A Lluís Serrahima (Barcelona, 1931-2020) se’l recordarà sobretot per ser l’autor de l’article “Ens calen cançons d’ara”, el primer manifest inspirador del naixement de la Nova Cançó publicat el gener de 1959 a la revista Germinabit. Juntament amb Josep Maria Espinàs, Miquel Porter Moix i Remei Margarit va ser el responsable del naixement d’Els Setze Jutges.

També és l’autor dels textos d’algunes cançons, com ara “Què volen aquesta gent?”, musicat i cantat per Maria del Mar Bonet, o “Lletania”, no gravat en el seu moment però recuperat per Joan Manuel Serrat. Serrahima va ser el primer coordinador dels Jutges i va tenir molt a veure amb l’admissió o no de cantants al grup.

Reproduïm una entrevista feta per Joaquim Vilarnau i publicada al número 159 (gener del 2009), coincidint amb el 50è aniversari de l'article publicat per Lluís Serrahima a Germinabit:

ENDERROCK: L’article es va escriure per suggeriment de Josep Benet. Com va anar?
LLUÍS SERRAHIMA: En Benet treballava amb mi al despatx d’advocats del meu pare. Un dia, a casa seva em va posar cançons franceses i italianes. Després en vam parlar, i vam coincidir que hauríem de fer alguna cosa. Em va proposar que me’n cuidés i que escrivís un article per al Germinabit. El vaig fer molt convençut perquè ja tenia dintre meu això de les cançons. A casa, els meus pares i avis se sabien les cançons populars catalanes. El meu avi havia estat de la primera junta de l’Orfeó Català, amic d’en Lluís Millet. També hi havia discos francesos que havia portat el meu pare, per exemple de Georges Brassens. La idea de fons era defensar la llengua. S’havien de fer cançons encara que els temps fossin difícils. Molts pobles han fet les millors cançons quan ho han passat malament, per exemple els negres amb les cançons espirituals.

En quin context va aparèixer el manifest?
Hi havia molta gent amb inquietuds i ganes de fer coses. Franco havia afluixat una mica. Una mica només, que encara va matar molta gent! A altra gent se li havien acudit altres coses i vam començar a treballar. Crec que l’autèntic inici de la Cançó és aquest. No n’hi havia prou d’escriure un article, sinó que ho havíem de tirar endavant. Amb en Miquel Porter ho vam engegar. La Cançó neix de la idea d’en Benet, del meu manifest i de la trobada amb en Miquel Porter. Es pot dir que entre tots tres ho vam tirar endavant.

S’ha mitificat, aquest article? O realment va tenir molta importància?
No ho sé. Com que després la cosa ha funcionat, en anar tirant enrere l’article s’ha incorporat als fets. A més, moltes coses de les que hi dic, després van funcionar. Ara, un article sol, si després no hi ha cap acció, no serveix per a res. Després de l’article vaig ser conscient que ho havia de posar en marxa. Vaig anar a buscar en Miquel i ens vam passar un parell d’anys fent cançons.


Quines van ser les ‘cançons d’ara’?
Cançons com les de Raimon, que deien coses en relació a la situació de la gent. I també cançons com les de Serrat, que no eren polítiques però que també van tenir molta importància.

Se us pot atribuir la paternitat d’Els Setze Jutges?
Juntament amb en Miquel Porter i la Remei Margarit. I en Josep Maria Espinàs, que va venir de seguida.

El nom, Els Setze Jutges, és de l’Espinàs.
Sí. Amb en Miquel Porter vam fer una llista de possibles noms i l’Espinàs va començar a cantussejar ‘Setze jutges d’un jutjat, mengen fetge d’un penjat...’. Ho vam veure clar de seguida.

Des de llavors, ha anat seguint la Cançó?
No gaire. Jo sóc del segle XX i no del XXI. He escrit un poema que diu que ‘hi ha sons creats que en mi no prenen vida’. Hi ha coses que no em diuen res. A partir dels Beatles, no hi ha hagut res que m’hagi interessat. Dels catalans, he seguit una mica Els Pets, he sentit Cris Juanico, Antònia Font...


El tema “Què volen aquesta gent?” encara és una ‘cançó d’ara’?
Sí. Jo encara en cobro drets d’autors. Fa quaranta anys que la vaig escriure i fa poc he rebut la liquidació del darrer semestre, unes vint-i-sis o vint-i-set mil pessetes [uns 160 euros]. A més, encara se’n fan versions. A mi m’agrada molt la que ha fet Sabor de Gràcia. Tot això demostra que és una cançó vigent.

Durant un temps va ser cap del Servei de Música de la Generalitat de Catalunya. Com ho recorda?
Se’m va criticar molt. Algunes vegades amb raó, perquè ens vam equivocar en determinades coses, i en altres simplement no podíem fer res perquè no teníem diners. Volia que sonés més música en català a TV3 i en vaig parlar amb el seu director. Fins i tot vaig anar a veure el president Pujol per plantejar-li. Em va dir que se n’havia de cuidar ell personalment. Em va citar per un altre dia, però vam tenir moltes interrupcions i no vam poder parlar tranquil·lament. Ens vam equivocar tots, el conseller Joaquim Ferrer, el director general Jordi Maluquer, i jo. Però ens vam equivocar per voler fer i no per passivitat. Al principi de la Cançó, els polítics se’n van aprofitar per projectar-se, però després ens van deixar a l’estacada. I ens continuen deixant a l’estacada.