Actualitat

De quan ens calien cançons (i no les teníem)

Lluís Serrahima va anticipar en un article tot el que passaria amb la Nova Cançó

«Què volen aquesta gent?», la història d'un estudiant, un escriptor i una cantant

| 27/07/2020 a les 18:00h
Especial: Actualitat
Arxivat a: Enderrock, Ens calen cançons d'ara, Germinabit, Nova Cançó, Lluís Serrahima, Serrahima
Portada de la revista 'Germinabit' i article de Lluís Serrahima
Portada de la revista 'Germinabit' i article de Lluís Serrahima
La transcendència de Lluís Serrahima en el món de la cançó va molt més enllà del cèlebre “Què volen aquesta gent?”, sens dubte el seu poema més emblemàtic. Uns quants anys abans, Serrahima havia escrit un article a la revista Germinabit que el temps va convertir en manifest fundacional de la Nova Cançó.
 
En aquells anys, Serrahima treballava d’advocat al costat de Josep Benet. Benet, al costat de Ramon Bastardes i Max Cahner, estava també al capdavant de Germinabit, una revista en català de la Unió Escolania de Montserrat, que s’havia fundat el maig del 1949. El '59 seria un any important per a la revista ja que es va fusionar amb una altra publicació montserratina, Serra d’Or. La revista resultant va mantenir la capçalera Serra d’Or, però va incorporar l’equip de redacció de Germinabit.

Abans que això passés però, Serrahima va escriure l’article Ens calen cançons d’ara al número 58 de la revista, publicat el gener de 1959. Sembla ser que Benet li va suggerir el tema de l’article. L’autor no ho va negar mai però els darrers anys afirmava no recordar la conversa i, en canvi, tenir molt present el moment de l’escriptura.
 

Lluís Serrahima Foto: Juan Miguel Morales


Sigui com sigui, l’article volia servir d’estímul a la joventut per tal que compongués cançons del moment, amb la qual s’hi poguessin sentir identificats, i s’emmirallava en el que passava a l’Estat francès, on “de qualsevol tema sorgeix una cançó”.

La publicació de l’article no va tenir conseqüències immediates però va resultar premonitori mirat només a deu anys vista. En aquest temps, es van crear Edigsa i Concèntric, altres companyies van començar a gravar en català, es va internacionalitzar la Cançó amb èxits sonats com “Se’n va anar”, va irrompre una nova generació de cantants d'arreu dels Països Catalans nascuts després de la guerra -Pi de la Serra, Raimon, Núria Feliu, Motta, Bonet, Llach, Subirachs, Els 4 Gats, Els 3 Tambors, Els Xerracs, Els Dracs, Maria Cinta…-  i per si fos poc, havia servit d’exemple i estímul per a la creació d’altres noves cançons en diferents indrets: Castella, País Basc, Galícia, Occitània, Cuba…

Ni uns (els de les companyies) ni altres (els músics i cantants) havien llegit l’article de Serrahima i per tant no van seguir cap consigna. El mèrit de l’article és haver sabut copsar una situació que ja estava latent i haver-la expressat abans que ningú. En conseqüència, la mort de Serrahima ha commocionat el món polític i cultural català, que han expressat el seu condol amb diferents intervencions a twitter. Us en presentem algunes de les més destacades.

   

Lluís Serrahima Foto: Juan Miguel Morales



Reproduïm a continuació l’article Ens calen cançons d’ara, manifest fundacional de la Nova Cançó.


Ens calen cançons d'ara
Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n' ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fer d'ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar­-Ies. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a Ies circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer. Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives,… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que van ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no –això és igual– sorgeix una cançó; i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó, o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?

Lluís Serrahima

Contingut relacionat


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.