La formació encapçalada per la bandautora lleidatana Clara Viñals ha presentat el tercer llarga durada d’estudi. Després d’una dècada de carrera com a Renaldo & Clara, el disc L’amor fa calor (Primavera Labels, 2020) mostra per primera vegada una col·lecció de nou cançons extravertides i costumistes de pop electrònic. En parlem amb Viñals.



Renaldo & Clara ha fet deu anys de trajectòria. Primer de tot, felicitats! 
Sí, és emocionant! Gràcies. En el moment que vam engegar aquest projecte jo començava a estudiar a la universitat i no hi pensava gaire, en quant podria durar... Som un grup que hem fet les coses de mica en mica, cada tres anys hem anat traient disc, i estic contenta que hagi anat així.

En una entrevista sobre el darrer disc, vas dir que era el primer cop que escrivies lletres més objectives i menys personals. Fins a quin punt ho has mantingut amb 'L’amor fa calor'?
Cada vegada m’agrada més parlar sobre nous temes i de coses menys transcendentals. Tot i que realment, sobretot en aquest cas amb un disc sobre cançons d’amor, sempre acabes recorrent a la teva pròpia experiència. Moltes vegades penso que m’encantaria ser capaç de fer cançons sobre qualsevol altre tema... En el fons és un objectiu que em marco com a compositora, una qüestió d’ambició pròpia.


Quins altres temes tenen cabuda a les noves cançons?
C.V: En general estic bastant contenta de totes les lletres. Per exemple, “Història” la vaig escriure després d’una visita a unes ruïnes. Pot semblar una cançó d’amor, però parla d’admirar el patrimoni i les coses antigues. I, per altra banda, “L’amor fa calor” va sortir després de decidir quin volia que fos el títol del disc.

I aquest títol ja ho diu tot: “L’atur és el futur”.
La cançó descriu una situació del dia a dia. En aquest cas representa una conversa de xat on explico que m’he quedat a l’atur. És fruit de la pròpia experiència. Em vaig trobar escrivint-ho al mòbil i m’ho vaig prendre fins i tot bé. Al principi d’estar a l’atur m’ho vaig agafar com unes vacances, és curiós... D’altra banda, reflecteix la dualitat de les converses a distància que per un cantó t’apropen molt, però alhora mostren situacions tan diferents que és complicat percebre-les d’una mateixa manera a les dues bandes de la pantalla.

Per exemple, la cançó “Una vegada”, podria ser una oda al dialecte nord-
occidental.
En realitat, és un entremig entre homenatge i broma que tenim entre els lleidatans, és un exemple d’una cançó que parla d’una anècdota divertida i molt quotidiana. Als lleidatans ens fa entre gràcia i ràbia que la gent d’altres llocs ens digui “Clareee” molt exagerat, quan ens veuen. 

En el teu cas, sens dubte l'accent forma part del teu codi identitari com a cantant.
Sí, està clar. I jo defenso molt que tothom canti amb el seu accent. És una forma de mantenir viva la llengua en totes les seves varietats i també de fer que uns i altres, sonem diferent.

Musicalment, 'L’amor fa calor' és un disc amb un component pop molt més electrònic del que havies fet fins ara. 
Sí, mai m’havia passat de forma tan evident de gravar un disc tan unitari musicalment. Suposo que succeeix a més músics, que cada cançó et pot quedar d’una manera diferent. En aquest cas, vaig intentar que dins de la diversitat, tot tingués certa coherència estilística.


Com et planteges la carrera ara que has publicat la sisena referència, entre àlbums, senzills i EPs, tenint en compte la situació? 
C.V: Em sento que ja fa anys que estic amb la música i això em dona seguretat per fer certes coses, com experimentar a nivell de sonoritat o amb les lletres, però al mateix temps sento com si aquest fos el primer disc. La situació m’ha aportat energia per fer coses noves, per exemple, he tingut més ganes que mai de fer un concert. És bonic veure com totes aquestes sensacions van i venen. De cara a la gira, Genís Bagés –germà del guitarrista Marcel Bagés– tocarà la bateria, i la idea també és anar amb dues coristes, però això està per veure en funció de les mesures sanitàries a les quals ens haguem d’anar adaptant.