Aprofite que el xiquet dorm en braços de ma mare (beneïda tribu) per a seure davant l’ordinador i escriure aquest article. Fa quaranta dies que soc mare. Quaranta dies des del dia més important, increïble i bèstia de les nostres vides. De sobte la paraula AMOR es torna majúscula. Ara bé, aquest sentiment desbordant ve de la mà de la pujada de llet, de pits sempre a l’aire (a disposar), de biberons somnolents i d’un pare bressolant pel corredor com The Walking Dead, de bolquers cagats, de plors... I de dormir ni en parlem. La primera quarantena l’he passada veient com em creixia la pansa, confinada a casa, com totes i tots vosaltres. La segona (el 'famós' puerperi!) cuidant d’una criatura que tot ho omple i ho canvia, com diria l’ínclita Mercedes Sosa: 'Cambia, todo cambia' (a més dels bolquers!). Precisament els canvis són els que posen el fre a aquest tipus de decisions. Ser mare o pare no és un propòsit anodí, i quan et passes la vida a la carretera i lluny dels teus, menys.



Els primers dies són emocionants. Tornen les papallones d’aquell amor més pur. Te’l mires i no te l’acabes. Els ditets, el nas, els ullets… Tot és irreprensible. I ja, si la segona nit no plora, tens una perla de fill: les mares i els pares ja sabeu de què parle. Però ni tot és tan perfecte ni tot és tan bonic. Com diria l’estimat amic i poeta David Caño: 'L’amor és un contenidor en flames'. Tornes a casa amb una personeta entre els braços, una criatura a la qual acabes de conèixer i que de sobte et posa al davant el dol per la pèrdua d’una vida que no tornarà a ser la mateixa. Les habitacions s’han engalanat en honor al nouvingut. L’estudi on escrivia aquests articles ara és l’habitació d’un bressol, una calaixera plena de roba minúscula, un balancí i un bebè que encara no hi dorm. Les rutines es tornen les millors aliades, gràcies a l’univers. Ajuden a ordenar unes jornades que ara es fan eternes.
  No obstant això, hi ha coses que t’alegren la vida i t’allunyen de l’aclaparament: al nostre fill no li manquen les cançons. Ens hem sorprès taral·lejant el "Bolero" de Maurice Ravel (meravella del 1928) o el "Chim Chim Cher-ee" de Mary Poppins mentre ballem creient-nos Julie Andrews i Dick Van Dyke (ja ens agradaria!). A primera hora tenim cita amb Judit Neddermann. Comencem suau amb la preciosa "Luna". Per seguir amb "Despedida (Oda a Coetus)", amb la qual ens acabem de despertar (quina meravella Coetus!). Amb "Eso que tu me das" recordem Pau Donés (Jarabe de Palo) i acabem el dia amb "Nina de Miraguano", poema de David Sarsaneda de la mà de Pau Riba, musicat pels Ovidi4. 


La criança es fa cançó. I això bé que ho saben Gemma Humet o Lu Rois, que són mares i que han reprès els escenaris amb totes les forces. Rois fa una volta al sol de la criança amb el seu disc Microcosmos (Bankrobber, 2020) amb cançons com "L’univers als teus ulls", on l’hivern s’omple de flors. Per la seva banda, Humet, amb qui he conversat sobre la maternitat des de l’amistat, ho fa amb Màtria (Satélite K, 2020), el seu últim treball, i això és com parir. He pensat molt en elles dues per fer-me mare, amb la il·lusió de pujar als escenaris de nou amb la mateixa dignitat. Que la maternitat és cançó, no n’hi ha cap dubte.