Potser algú ho trobarà estrany, però vaig presenciar l’actuació de Biel Ballester Trio com a tret de sortida dels Premis Enderrock (i Premis Jaç també) i el rostre dels 1.543 assistents –els vaig escrutar un a un– el que transmetien era fascinació, en cap cas ensopiment. Aquest al·lot té màgia als dits i el ritme al cos.
Quan els quarentons de La Locomotora Negra van rebre el reconeixement de mans del jazzterrassman Valentí Grau, em va venir al cap aquella escena dels Germans Marx a l’Oest: “Més llenya, és la guerra!”. De la guspira es va fer càrrec l'incombustible Joan Vinyals, tot lliurant el guardó als benjamins de La Vella Dixieland. Trenta primaveres i el privilegi d'haver estat una de les poques formacions europees convidades a desfilar pels carrers de la mítica Nova Orleans. El foc el va encendre el seitó del cantàbric Miguel Fernández a cop de saxo tenor enmig del combustible explosiu dels irreverents Kaulakau. Mentre els músics buscaven sense fortuna un full de la SGAE que els permetés rendibilitzar les seves respectives autories, va arribar el moment entranyable quan el mestre Francesc Burrull i Òscar Dalmau van reconèixer la feina heroica dels impulsors d’Edigsa. El poder de les dives va residir en les esplèndides Núria Feliu i Laura Simó, i el de la història en el guitarrista Joan Sanmartí quan va recollir de mans de Jordi Pujol –l’honorable creador de la discogràfica Fresh Sound– la menció als 75 anys de tradició jazzística a Granollers. Del miracle se'n va fer càrrec el patriarca Pepe Habichuela, califa del flamenc universal, germà de l’ànima del recordat Enrique Morente i progenitor de la nissaga dels Ketama, quan aclamat pel públic enderrockaire va recollir la 'e' que li va lliurar la princesa del duende Ginesa Ortega pel seu disc Hands, una obra que ha construït en societat amb Dave Holland, baixista de capçalera de Miles Davis, Chick Corea i Jack Dejohnette, entre altres il·lustres del gènere.
Resignat davant la llei antitabac i rebotat per la llei seca imposada pels sots-secretaris de Sagardi, surto a l’exterior per alimentar de toxines pulmons i fetge i presencio com uns lamentables xoriços li sustreuen l’iPhone a una humil representant de la classe treballadora.
L’endemà, amb la ressaca que provoca l’abstinència, escolto el nou disc dels Manel i es com si bebés la segona tassa del mateix brou. Prefereixo mil vegades els contes que el guitarrista Jordi Matas ha escrit per a la veu de Carme Canela. Se'm reafirma la idea que després de la matriu dels Beatles i de la farsa d’Andy Warhol, això del pop no ha ofert més variacions que les que es poden trobar dins una llauna de sopes Campbell’s. I si això no és ensopit, que torni Sopa de Cabra vint-i-cinc anys després i ho desmenteixi. Perdoneu, però algú havia d’insistir.