Els historiadors de la rumba catalana s’assemblen a aquells exploradors que s’endinsaven a la selva buscant les fonts llegendàries del Nil. En qüestió de rumba, sembla clar que la mare era cubana –la iaia africana– i que han crescut fills ben espavilats a Catalunya, a Nova York, al Congo i a Algesires.
Pel que fa al fill català, hi ha teories per a tots els gustos. Ni les autoritats màximes en la matèria, els gitanos catalans, no es posen d’acord. Al carrer de la Cera em van perjurar que va néixer allà una nit al carrer, i a la Unió Gitana de Gràcia, en canvi, van veure com veia la llum assistit per l'Aito Pescadilla. Al bar Salchichón? A la plaça del Raspall? Tant se val, no crec que hi hagi ni data ni lloc, ni que ningú pugui trobar mai la partida de naixement de la rumba catalana, perquè de fet no és una persona, sinó un corrent musical en evolució i especialment sincrètic.
S’ha dit de tot. Fins i tot hi ha hagut qui ha volgut entroncar la rumba catalana amb un suposat ‘flamenc tradicional català’, un flamenc que no tindria res a veure ni amb el cant andalús ni amb la feina de Silverio Franconetti. Molta més credibilitat em mereix la feina de Martí Marfà, antropòleg immers des de fa anys en una feina d’estudi seriós de la rumba catalana de la qual segur que sortiran resultats molt valuosos.
Mentrestant, sota l’etiqueta de rumba es segueix produint de tot: des d’horrors amb molta barra fins a músiques amb gràcia i estil, com la dels joves integrants de Rumba Vella. Per cert, el pare d’un d’ells, l’històric Peret Reyes, prepara amb el grup Papawa el seu primer disc cantat íntegrament en català, i li fa molta il·lusió.
I aquí us deixem un gran vídeo d’un altre Peret: