Un dels encants de participar com a músic de formació clàssica en projectes de grups de pop, rock o indie, és que t’introdueixes en un context musical nou sense judicis previs: ni fílies, ni fòbies, ni dogmes, ni etiquetes. Senzillament tens un desig de fruir i vibrar amb la música de la banda, intentar entendre el seu llenguatge particular, sigui quin sigui, i transformar-te per una estona en un dels seus. Sense fanatismes ni mitomanies. Només amb innocència, il·lusió i ganes de deixar-te sorprendre. Dalt de l’escenari, aleshores, et converteixes en un espectador de luxe, observador participant, una mena de catalitzador de l’energia que desprenen els diversos artistes, amb una percepció directa de tot el que es cuina i com es cuina a l’escenari, intuint el caràcter de cada banda en el seu punt culminant, el concert.
Aquesta percepció l’hem tingut molt clarament amb tots els grups i artistes amb qui hem tingut el goig de col·laborar com a Brossa Quartet de Corda i Col·lectiu Brossa (amb diversa intensitat de col·laboració: Astrud, Roger Mas, Standstill, Mishima, Sanjosex, Maria Rodés, Maria Coma, Anna Roig, Delafé, Sílvia Pérez... ). I de tots ells n’hem après moltes coses, sovint des del punt de vista tècnic, cultural i musical, sovint des del punt de vista d’actitud i ofici. I els esdeveniments del divendres 27 de maig a l’escenari principal del Primavera Sound no en són una excepció. Col·laborem per segona ocasió aquesta temporada (la primera va ser al BAM) amb el grup Belle & Sebastian i ens ocupem d’interpretar les partitures de la secció de cordes (i també trompeta en tres temes) de gran part de les seves cançons.
D’entrada, el més xocant és la organització i estructuració de l’assaig: trobada a les 6 al seu hotel, assaig d’hora i mitja amb un dels músics de la banda, la violoncel·lista, repàs amb mp3 i partitures dels temes i directament a les 22 h, sense prova de so, trobada a l’escenari (amb la demanda explícita de pujar-hi sense excessos alcohòlics...). De l’hotel al Primavera Sound, la banda amb una furgoneta, la secció de cordes amb una altra. Al backstage, la banda en un camerino, la secció de cordes en un altre. Així que amb el conjunt del grup gairebé no ens coneixem fins l’hora de trepitjar l’escenari. Pot semblar fred i distant, però es percep que la seva actitud no és volgudament així, senzillament que tenen tan incorporat en la rutina que allà on van col·laboren amb músics oriünds que donen per descomptat que no han de crear vincles especials amb nosaltres. Se’ns fa una mica estrany, amb tots els grups que hem col·laborat mai no hem tingut aquesta percepció, sinó ben al contrari: la de participar en concerts extraordinaris, fora del comú pel fer d’haver-hi cordes, i per tant amb molta més complicitat artística i personal. Finalment, algun dels músics i tècnics ens somriuen en adonar-se que som els mateixos que l’altra vegada a Barcelona.
Però la dinàmica del concert ens recorda ràpidament que es tracta d’un grup d’una gran envergadura a tots nivells, que mou masses, que domina l’ofici i l’espectacle amb una naturalitat i excel·lència incontestables. Ens quedem bocabadats de la frescor dels arranjaments, de la tendresa i originalitat de les seves melodies, de la resposta enfervorida de la gentada que omple el Fòrum, de l’aplom del cantant, l’Stuart, per anar ballant al seu aire, involucrant-se amb el públic. Tot és un engranatge perfecte, tot està previst i tot és sorprenent a la vegada. Els músics encadenen els seus protagonismes canviants, intercanvien rols sense perdre ni un bri de frescor, la violoncel·lista ens clava l’ull còmplice a les entrades difícils. I nosaltres procurem preveure els ets i uts de les partitures i ens embriaguem dels ritmes i colors de les seves cançons sense sobresalts. De fet, som els únics de l’escenari que ens emocionem en veure navegar per entre el públic una pancarta que parla de l’#spanishrevolution...
El concert ens passa per sobre com un huracà i n’hem gaudit com nens petits. Als camerinos tenim aquella sensació d’haver participat en una mena de fàbrica ben avinguda de rockandroll. I dic fàbrica en el bon sentit, en el sentit de molt bona organització, gran aprofitament del temps i de les energies de tothom, enorme coneixement musical i de les diverses dinàmiques de treball i gran solidesa de cadascú per a construir conjuntament un gran artefacte musical. Ens queda definitivament la impressió que al Regne Unit la relació entre clàssics i indies és habitual i constant, gens excepcional. Sortint del camerino ens vénen a felicitar, l’Stuart ens dóna l’enhorabona i ens demostra allò que no semblava, que han estat atents a nosaltres i que han valorat molt la nostra col·laboració. Altra gent ens ve a felicitar com si fóssim de la banda i viatgéssim amb ells arreu del món. Ja ens agradaria, somriem, un dels encants de participar com a músic de formació clàssica en projectes de grups de pop, rock o indie és que t’acabes enamorant de tots els músics amb qui col·labores. Ara ja podem beure cervesa satisfets.
.gif)
.gif)
