Les cançons en català, com les altres expressions culturals en l'idioma, són camp de batalla per a la consecució d'un model lingüístic. La majoria de cantants han mirat de desenvolupar un llenguatge planer que els acosti al públic, mirant que la intel·ligibilitat de la llengua no sigui un obstacle per a la connexió amb els oients però alhora essent conscients que la llengua catalana, durant tants anys prohibida i perseguida, requereix unes atencions especials i cal ser mínimament primmirat. Això no ha impedit que puguem elaborar una llarga llista de barbarismes només llegint les cançons dels artistes més coneguts. En la immensa majoria dels casos, barbarismes que el temps ha fet habituals i que no han provocat cap daltabaix entre els oients de les cançons.
Fa uns anys, Sau va usar el verb 'reflexar' enlloc de 'reflectir' per a la seva cançó més emblemàtica i Pep Sala, encara avui, ha de sortir a donar explicacions. També recordo que La Madam volien utilitzar determinades paraules castellanitzades i que Marc Grau no els va deixar. "És que les diu tothom" –es justificaven. "Ara, sí. Però d'aquí a uns anys us faria vergonya sentir-les" –els va etzibar el productor.
Tot això ve a tomb d'una de les darreres cançons d'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien: "Corre, salta, brinca, vola". M'agrada molt la cançó però em fa mal aquest 'brinca'. La seva presència no la justifica ni el significat –vol dir el mateix que 'salta'– ni l'ús habitual (jo com a mínim no sento que en català la gent brinqui). Suposo que devia ser un recurs per quadrar la lletra amb la música. Si m'ho permets, Anna, et vull suggerir un 'juga' en el seu lloc, que a més d'encaixar perfectament a la cançó l'enriqueix amb un nou matís i no maltracta la llengua.
.gif)
.gif)
