És un dimecres de setembre assolellat i passarem el matí al barri de Gràcia. Passejant pel carrer Astúries hi ha un aparador que fa aturar els vianants. És el de can Modart, una botiga on la Carme i la Gemma dissenyen bonics vestits de noia: de núvia, de festa i de carrer. L'arreglen amb bon gust. Bon gust per a la moda i bon gust per a l'aparadorisme.

A més de fer roba bonica, la Carme i la Gemma s'apunten al bombardeig amb facilitat: durant un matí el seu aparador es converteix en l'escenari d'un trio de músics d'Osona. Mouen el que faci falta, canvien de roba els maniquís i no es cansen de sentir a tot drap una vegada i una altra la mateixa cançó. L'Albert Lloreta (un d'aquells personatges que compleix al peu de la lletra el tòpic de 'gran professional i millor persona') els grava del dret i del revés. En Ferran dóna un cop de mà i les hores passen ràpid.

"L'home que passa" sona 15 cops consecutius. Al carrer la gent s'atura. Una criatura que brama calla de cop hipnotitzada per aquells tres maniquís musicals. Els guiris fan fotografies des dels seus mòbils. En Jordi fa sonar el contrabaix, en Turre marca el ritme contundent de la bateria i l'Ernest canta com si fos damunt l'escenari de la plaça Major de Vic. Així la feina és molt més fàcil.

El resultat?

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Elisenda Soriguera i FarrésÉs periodista del Grup Enderrock des de l'octubre del 2005. Actualment és la responsable d'enderrock.cat. És autora del bloc pocmoderna i també escriu al Twitter. Col·labora mensualment a Descobrir Catalunya.