Les coses clares i la sopa, de cabra

No sé de quin cervell va sortir la idea, però no hi ha espai en aquest article per agrair-li-ho prou. Ara que han passat els dies, ho veig molt més seriós del que potser ens havia semblat, enduts per l’alegria i la festa. Que Sopa de Cabra toquessin de nou no ha estat important perquè quatre ens tornéssim a sentir adolescents com alguns encara s’entesten a vendre-ho, ara amb la boca petita, és clar. Que els Sopa toquessin de nou i que l’èxit de la gira Bona nit, malparits! hagi estat estratosfèric ha estat un acte de justícia històrica, i no és cap hipèrbole: ens van fer viure avergonyits del ‘rock català’ i ens ho vam haver d’empassar. Ara, que s’ho mengin.

Fins que no van arribar els huracans Antònia, Manel i Mishima, els que vam viure l’esclat del ‘rock català’ les vam haver de passar molt magres. O no? Jo us ho confesso, admeto haver-me comprat els últims discos de Sopa amb nocturnitat i traïdoria, gairebé. Haver aterrat amb vint anys a la Barcelona multicultural tan poc catalana em va ensenyar, per supervivència, que segons què més valia guardar-s’ho (ai, si fos a fer ara... una pancarta hauria desplegat cada cop que m’hagués comprat un disc dels Sopa!). I ho vivies amb el cor encongit fins que et trobaves en Lluís Gendrau. Més de deu anys enrere ell era dels pocs que tenien la valentia que a alguns ens faltava, dels pocs que intuïen que ens en sortiríem, i et recitava tots els nous talents que anava caçant per animar-te i convèncer-te que tornaríem a aixecar el vol.

Però va ser molt dur, duríssim. Després de la trista mort de Sau i de l’adéu de Sopa, només Els Pets i Lax aguantaven l’esperit de tota una generació que, com diu Lluís Gavaldà, només tenia un “problema”: que va tastar què era viure en un país musicalment normal. Un país que després no trobaves per enlloc. Al final dels noranta i als dos mil, les paraules ‘rock català’ eren com l’‘obre’t sèsam’ però a l’inrevés: et malmiraven, et menystenien i et ficaven al sac dels pagerols. Que poc cosmopolita dir que el teu grup preferit eren els Sopa, buah, que poc moderna, que de comarques, però si ara el que mola és l’indie britànic, però si va ser un fenomen... –i ara ve quan el maten– subvencionat! I torno a citar en Gavaldà, que no es cansa de dir que mai una activitat cultural
ha estat tan poc subvencionada i per contra tan acusada d’haver-ho estat com la música en català.

Algú sap com va sorgir la movida madrileña? Doncs que busqui als arxius de l’Ajuntament de Madrid.
Algú ha sentit mai associar aquell fenomen amb les subvencions? No, oi? Doncs aquí va resultar que tot havia estat cuinat i prefabricat pel govern i que els grups que ens havien fet sentir per primer cop i massivament l’orgull de tenir una llengua apta per al rock i per a tot, aquells grups no valien res. I un be negre! El fugaç retorn dels Sopa els ha fet callar de cop. Han estat fantàstics a l’escenari, han sonat compactes, irreprovables i potser el més important: fitxant la guitarra ‘pomelo’ de Xarim Aresté han fet visible la connexió entre aquell passat gloriós que un dia ens van voler fer passar per vergonyant i el present gloriós al qual ni el més incrèdul crític musical, ni el més resistent a admetre la vàlua de la música en català gosa ara tocar ni un pèl i s’ha de menjar les pròpies paraules (que també podeu buscar, han quedat escrites, i això sí que fa vergonya, eh?).

Ara sí, ara tothom és fan dels nous grups, ningú té prejudicis i tot són flors i violes. Però les coses no sorgeixen del no-res. Potser els Manel no han escoltat mai Sopa, potser als Antònia no els agrada el seu rock’n’roll, tant li fa, no cal ser hereu devot per pertànyer a la mateixa tradició, justament crear a la contra i no per mimesi ha estat la clau de molts moviments artístics. I qui encara no ho entengui, que miri el documental de Lluís Danés de la gira dels Sopa o el concert del Sant Jordi que va enregistrar TV3. Jo m’ho miraré tot, l’orgull se’m dispararà i m’hauré de contenir per no sortir a buscar casa per casa els que tan petits ens volien fer sentir. Calma, no ens fem mala sang que, pobrets, no deuen saber on ficar-se.